La samarreta

Malgrat obrir els ulls i parlar-li, no se’n va adonar que ella marxava. Estava força dormit quan li va fer un petó i li va dir adéu. Va tornar a dormir-se durant una bona estona. Es va despertar quasi dures hores més tard, i poc a poc va anar recordant els esdeveniments d’aquella nit. El sopar en el restaurant japonès que tant li agradava a ella, els dos gintònics a Bloody’s, la cocteleria d’una antiga companya de feina que havia canviat els bits i el java per les ginebres i els roms. I desprès a casa d’ell… va abraçar-se al coixí i va tancar els ulls per reviure aquells moments.

Abans de seure’s a esmorzar a la cuina – els dies de diari esmorzava dret i a la carrera – va estar una bona estona sota la dutxa. Li agradava sentir con l’aigua tèbia relliscava pel seu cos, des del cap fins els peus. El relaxava. Quan va anar a buscar la roba per vestir-se la va veure. Estava a terra en el costat del llit on ella havia dormit. La samarreta que havia portat. No li agradava dormir nua, i ho feia amb calcetes i alguna samarreta que ell li deixava. Aquest cop va ser la samarreta amb el número tres, la seva preferida. Al recollir-la varen quedar al descobert les seves ulleres de sol; se les havia oblidat. Les va deixar sobre la tauleta de nit i va acostar-se la samarreta al nas per olorar-la. Ella se’n havia anat feria hores, però el seu perfum havia quedat impregnat a la samarreta. Va respirar fons tractant que l’aroma penetrés fins a la seva ànima. Es va estirar al llit abraçant fortament aquella samarreta vermella, imaginant que ella encara era allà. Podia sentir el tacte suau de la seva pell quan l’acaronava, la dolçor dels seus llavis al besar-lo, la melodia de la seva veu quan li xiuxiuejava paraules a cau d’orella, la voluptuositat del seu cos quan s’entregaven l’un a l’altre… El desig d’ella creixia ràpidament i el seu cos reaccionava a aquells estímuls, que no per ser alimentats per la imaginació, l’excitaven menys. El ritme de respiració s’accelerava progressivament, respirava passió per tots els seus porus, i era incapaç de retenir el desig ardent que el cremava per dins.

En mig d’aquella escalada de passió i desig van trucar al timbre. Es va quedar paralitzat. Silenci. Va tornar a sonar el timbre. Ella que tornava a buscar les ulleres? Despullat, però amb les ulleres de sol posades, i amb el cor bategant a mil per hora se’n va anar corrent cap a la porta del pis. Va agafar l’auricular del porter automàtic per pronunciar un atropellat “Sí?”.

• ¿Está Dessirée? –va preguntar una veu d’home amb accent sud-americà.

El seu estat d’ànim en aquells moments era una barreja de desil·lusió i ràbia. Desil·lusió perquè cada cop que sonava un timbre, ja fos el de la porta o el del telèfon, desitjava ferventment que fos ella. I ràbia perquè la interrupció s’havia produït en un moment… poc adequat.

• Aquí no hay ninguna Desirée -va contestar de mala gana tot penjant l’auricular.

Va tornar cap cot al dormitori per comprovar que havien desaparegut el desig i la passió, i que el que més li demanava el seu cos era esmorzar. Va preparar-se un cafè i unes torrades. Portava posada la samarreta vermella amb el número tres. No volia desaprofitar ni un segon la possibilitat de sentir aquell meravellós perfum. Mentre perdurés no es trauria la samarreta per poder sentir-lo, perquè no sabia quan seria el proper cop que la veuria… A vegades semblava que Venus, Mercuri i Mart s’haguessin d’alinear perquè els seus dos mons els hi mostressin una escletxa que els permetés veure’s. En fi… de fet no es podia queixar perquè ella li havia dit que seria complicat i ell ho havia acceptat. Ara ja s’havia acostumat a tenir-la amb comptagotes. Però la veritat era que amb cadascuna d’aquelles gotes que ella li donava tocava la felicitat amb les mans. Perquè havia descobert que la felicitat, lluny de ser etèria, tenia forma i nom de dona: Helena.