El missatge

A vegades quatre línies són suficients per esvair un sentiment. Quatre línies que desitjaria no haver llegit mai però que allà estaven, despietades davant dels meus ulls. Fredes, punyents, implacables…

Per què Katy song em sembla la cançó més trista de la historia de la música? Per la seva lenta i pausada melodia? Per la tonada repetitiva que martelleja de forma subtil però implacable recreant una atmosfera delicadament decadent? Perquè explica una historia de malaltia, lluita i, finalment, mort? Podria ser per qualsevol d’aquestes raons però, principalment, és perquè estava sonant quan va arribar el missatge

Vaig quedar-me immòbil mirant-lo. Vaig llegir-lo i rellegir-lo vàries vegades. Em vaig pessigar. No estava somiant. No comprenia, no entenia, no era capaç d’assimilar-ho… Dolor, buit, pena, decepció, impotència… eren els mots que m’omplien el pensament. Les paraules em colpejaven sense pietat fins a fer-me sagnar.  Afilades, letals i mancades de sentiment, rebotaven boges per les parets del meu cor, debilitant-lo, aniquilant-lo, trencant-lo en mil bocins que mai més podrien tornar a ajuntar-se…

Quan més cops el mirava més significats ocults l’hi veia, més dolor em provocava i mes ridícul i decebut em sentia. Dolor i decepció, impotència i ridícul… quatre paraules per definir el meu estat. Significava la mort de la confiança, de la complicitat, de l’amistat… de l’amor.

I sortosament va arribar la nit per donar-me un respir. La son i l’esgotament van guanyar, momentàniament, al dolor que provocaven aquelles quatre línies i Morfeo em va acollir gentilment en els seus braços durant unes poques hores…

Avui quan m’he despertat i només per uns segons, m’ha semblat que tot plegat havia estat un malson. Però ara, assegut davant l’ordinador, han retornat tots les meves pors per disputar-me el comandament de las emocions. Volen acoquinar-me, empetitir-me… La pantalla s’omple de paraules que destil·len odi, ràbia, covardia… paraules que es converteixen en llàgrimes cada cop que les llegeixo. Amalgama de sentiments ridículs que un dia, erròniament, em varen semblar indestructibles. Un passat arrasat a fi d’esborrar qualsevol empremta, un futur que ha esclatat en mil bocins i un present, tan dolorós, que fugir és la única sortida.

Somnis perduts en nits sense lluna. Esperances ofegades dins d’un mar glaçat. Emocions ingènuament compartides. Vells fantasmes, records d’un dolorós passat, que tornen com indesitjables companys de viatge. El vent no tan sols s’ha endut les respostes, sinó també les preguntes… i les emocions… i els sentiments… i… Només volia l’oportunitat d’expressar-me mirant-te als ulls, acaronant la teva pell amb les meves paraules… Però un cruel missatge és tot el que puc arribar a acaronar de tu…

A vegades quatre línies són suficients per esvair un sentiment. Quatre línies que desitjaria no haver llegit mai però que allà estaven, despietades davant dels meus ulls. Fredes, punyents, implacables…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s