Like a bridge (over troubled water)

stocksnap_z9s8zis9t0Era una freda i fosca nit d’hivern i estava assegut al sofà menjant-me un tros de pizza reescalfada. Tot una “delicatessen”… Les llaunes de cervesa s’acumulaven sobre de la tauleta de centre i em demanaven a crits que les retirés d’allà per portar-les al seu destí definitiu. Jo em feia el dur i no cedia als seus desitjos. Vaig començar a fer zàping per veure si trobava alguna pel·lícula que es pogués veure. He de matisar que el meu concepte de “poder-se veure” havia anat variant amb els anys i ara el llistó estava baix. Era això o escoltar el silenci del pis. I el silenci resultava ensordidor. Hi havia una pel·lícula que acabava de començar i en què sortia una actriu que m’agradava: Gillian Anderson. Vaig començar a mirar-la. L’acció es desenvolupava en algun país africà. Em vaig adonar al cap d’uns pocs minuts que era una d’aquestes pel·lícules que havia vist a mitges. Era una d’aquelles pel·lícules que repeteixen moltes vegades en diferents cadenes i que sempre dubtes si l’has vist sencera. Potser la suma de trossos vistos fora tota la pel·lícula… impossible saber-ho.

De sobte una escena va captar tota la meva atenció. Sonava “Bridge over troubled water i Gillian Anderson, una dona que segueix al seu marit per tot el món, li parava els peus o, per ser més precís, els llavis, a un metge jovenet i seductor, quan la química que s’endevinava entre ells semblava indicar que hi hauria un petó apassionat, seguit del que sorgís…

Brigde over troubled water“, una cançó que em recordava l’època en què et creies gran quan en realitat encara no havies trencat ni la meitat de la closca de l’ou. Una època en la qual t’enamoraves i estar un dia sense ella et semblava la fi del món. Un temps d’amors dels d’aquí i ara, perquè demà ja era massa tard. Sempre va ser una cançó en la que la lletra m’havia captivat i que em transportava a unes nits d’estiu en les quals, estirat al meu llit i al compàs dels seus acords, la imaginació em volava lliure colant-se sense invitació a les festes que els Millet organitzaven al seu jardí, i trobar-me, així, amb la seva filla Mercè… Però en escoltar-la ara vaig pensar que, precisament, això era en el que jo m’havia convertit, en un pont. En un “mecanisme” a punt per ser utilitzat, sempre preparat per ajudar si les aigües baixaven turbulentes i travessar el riu es feia tasca impossible. M’havia convertit en algú útil encara que prescindible…

“When darkness menges

and pain is all around

like a bridge over troubled water

I will lay em down

like a bridge over troubled water

I will lay em down”

Imaginar, més que escoltar, aquests versos em provocava dolor. Sentir-me “quelcom” que només pot aspirar a que les coses vagin malament per ser protagonista no era, precisament, encoratjador. Més aviat era decebedor… i no obstant això havia succeït. Sense avisar, sense estridències, sense que ningú ho advertís m’havia tallat les ales i la meva vida s’havia convertit només en espera.

El que no sabia llavors era que la sensació seria infinitament pitjor un cop hagués “processat” el diàleg de l’escena. Gillian Anderson li explicava al jove doctor el motiu del seu, aparentment, inesperat replegament. Anava de brillantors que eclipsen; de supervivència; de la necessitat de recuperar l’autoestima; de sentir-se atractiva i, sobretot, interessant; d’admiració i d’amor… i de danys col·laterals.

En acabar l’escena Gillian Anderson ja no era Gillian Anderson, i el jovenet seductor ja no era ni tan jovenet ni tan seductor. L’actitud de Gillian va causar més efecte en mi que en el jove doctor. Ell va marxar a casa seva i es va posar a dormir com un tronc. Jo vaig quedar-me desconcertat, em vaig sentir buit i perdut… notava com el cel s’esfondrava sobre el meu cap i no podia suportar el seu pes. La idea del pont va cobrar força dins meu, i el desassossec subsegüent m’impedia pensar amb claredat. No només m’havia convertit en un pont sinó que, a més, la meva vida havia entrat en un carreró sense sortida. Em bombardejaven infinitat d’imatges, de frases, de gestos que cobraven una nova dimensió i sentit després d’aquella revelació en forma de pel·lícula. Vaig apagar el televisor, atès que no volia veure com acabava la història, i em vaig anar al llit. Em feien mal el cor i l’ànima. Em sentia tremendament ridícul, decebut, humiliat… sentia que la meva intimitat havia estat violada i la meva confiança traïda. Em vaig cargolar fins a semblar un cabdell i vaig posar-me a plorar. La tristesa i la ràbia em consumien, perquè en el fons sabia que l’únic culpable era jo…

Cap a les quatre de la matinada vaig decidir que l’única solució era, emulant alguna pel·lícula bèl·lica sobre la Segona Guerra Mundial, dinamitar el pont.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s