Coses que passen quan vas a la platja i no tens a ningú que et posi crema

stocksnap_en111827j9Em desperto. Hi ha molta llum. És tard. Tinc un parell de trucades de la feina… merda! No penso mirar res! Estic de vacances. Esmorzo. Miro el correu i truco a la feina. Dues trucades. Tot encarrilat. No tinc remei… Fa calor, fa molta calor. Em poso un banyador, una samarreta i les xancletes. Me’n vaig a la platja. No vull conduir, vull veure el món desfilar pel meu voltant. Agafo el tren.

Durant el viatge escolto dissimuladament les converses dels altres passatgers. És un afició que tinc, em distreu. Clar que des de l’aparició del mòbils moltes converses les escoltes vulguis o no vulguis. Al seient del davant hi ha una dona divorciada que dóna instruccions per telèfon al seu ex, dons el seu fill no es troba bé i cal portar-lo al metge. L’home no sap ni com trobar el telèfon del metge. “Homes, quanta inutilitat concentrada!”, exclama només penjar. Al meu costat hi ha asseguda una noia jove que parla, també per telèfon, amb el seu xicot sobre on aniran a la nit. Ella vol sopar a Barcelona i ell en un poble de les rodalies. Ella no li ho expressa molt clarament, però amb els seus comentaris li dóna totes les pistes del món. Per les paraules d’ella sembla que ell no “ho pilla” i s’encaparra en sortir de Barcelona. Si jo la puc entendre vol dir que està claríssim.

Cerco un lloc prop de l’aigua. La vora de la mar està plena de còdols. El vaivé de les onades fa que xoquin entre ells, produint-se un característic so de pedra contra pedra que acompanya cada retirada de l’aigua. Em col·loco els auriculars per prendre una mica el sol. Sona Cero. M’estiro amb els ulls tancats per concentrar-me amb la música.

Duro poca estona així estirat. El sol crema de valent. Agafo la protecció solar i me’n poso allà on puc. Faig tots les contorsions que se’m acudeixen però al mig de l’esquena no sóc capaç d’arribar-hi. Em cremaré, n’estic segur. També puc demanar-li a alguna persona que em posi crema a l’esquena… Buf!, em sembla una mica delicat. Penso què faria jo si algú m’ho demanés…

Miro al meu voltant. A la meva esquerra hi ha una parella de jovenets enamorats que, més que per prendre el sol, estan per altres coses. Em resulta difícil distingir de qui és cada cama. No em veig demanant-los-hi. A la meva dreta hi ha dues adolescents amb topless. No, que algú encara pensaria que vull una altra cosa… Darrera meu hi ha una dona sola. Parla una mica acaloradament per telèfon. Algun tema relatiu al seu acord de divorci. Mal moment, molt mal moment… Darrera d’ella hi ha un grup de set o vuit nois i noies joves. Tampoc, fora de lloc, quin ridícul. Em cremaré…

Desprès de estirar-me només de cara enlaire, de treure’m i posar-me la samarreta cinc o sis cops, perquè estirat es resisteix ben poca estona, i de intentar “lligar” sense fortuna amb la dona divorciada, plego bàrtuls i decideixo anar a menjar un “bocata” al xiringuito de la platja abans de marxar cap a casa. Em penso que el color de la meva esquena demana a crits que la tregui del sol.

Me’n vaig a l’estació i miro quin és el primer tren. En hi han dos que em van bé: un a les 17:23 i un altre a les 18:18. Les 18:18! Això em recorda a una amiga. Un dia m’havia comentat que quan es mirava un rellotge i l’hora i els minuts coincidien, significava que en aquell moment algú estava pensant amb tu. Ja sé que no és veritat, però m’agrada pensar que, quan això passa, és ella qui pensa amb mi. Perquè llavors, en aquell instant, som els dos que estem pensant l’un amb l’altre... Decideixo esperar-me a la cafeteria de l’estació i agafar el tren de les 18:18.

A les 18:18 en punt arriba el tren a l’estació i pujo al primer vagó. Em sento una mica sorprès al veure que quasi tot ell estar ocupat per dones, i un parell o tres homes, amb nadons. S’escolta una simfonia de plors en la que es pot identificar clarament qui té potencial per ser soprano, tenor, baríton o contralt. Els nadons queixant-se i els adults fent mans i mànigues perquè els menuts estiguin bé. Sort que la naturalesa és sabia i fa que de grans no ens recordem d’aquesta etapa de la nostra vida. Seria frustrant tenir sempre present el record de quan només amb un gemec en tenies prou perquè et prestessin atenció i s’esforcessin en entendre què era el que necessitaves. Decideixo canviar de vagó. Aquesta simfonia m’agafa massa tard.

En aquest segon no hi ha nadons, però la simfonia és una altra. Està ple de canalla d’entre els 4 i els 9 anys aproximadament. El fet diferencial d’aquest vagó és el moviment. No hi ha ningú que s’estigui quiet. Els crits i les corredisses pel passadís del tren són una constant. Els adults que els acompanyen intenten de tot, però no aconsegueixen que estiguin asseguts més de dos minuts seguits. Hi ha un grup de nenes que juga amb unes pilotes. Uns nens els hi volen prendre. El proper pas serà que començaran a volar pilotes pel vagó, com si ho veiés. No em quedo en aquí, acabaria enfadat i amb mal de cap.

Les persones del tercer vagó ja són una altra cosa. No hi ha nens! Encara que, bàsicament, hi ha adolescents. M’assec al costat d’un grupet que estan amanits amb una mica d’arrogància, una bona dosi de transgressió, un flux constant de paraules malsonants i unes gotes de desobediència incontrolada. Uf, quina mandra estar en aquest vagó! D’una banda és interessant perquè permet escoltar converses que reflecteixen una visió de la vida encara per encetar que, hores d’ara, jo la tinc guardada en el calaix de l’oblit. Però da l’altra, m’hauria de reprimir massa les ganes d’intervenir-hi per anticipar-los-hi ensopegades. I diuen que això no s’ha de fer, que hi coses que han d’aprendre per ells mateixos… Arribats en aquest punt em plantejo canviar de vagó.

En el següent l’ambient és ben diferent. Hi ha una multitud de persones enganxades a smartphones, tauletes i portàtils, fidel reflex d’una frenètica activitat destinada a fer que el món creixi, prosperi, produeixi… i, potser, s’esgoti. Porten l’oficina a sobre. Persones vint-i-quatre per set. En aquest vagó només hi queda un lloc lliure, però està trencat i bona part de l’esquelet metàl·lic, incloses algunes molles, sobresurten del propi seient. Només la desesperació faria que algú s’assegués en aquest lloc. Decideixo passar al darrer vagó.

El darrer vagó em resulta tètric. Quan més t’hi endinses més gris i silenciós es torna. Mirades perdudes, lleugers moviments repetitius de cap, paraules sense sentit. No crec que en aquí el viatge em resulti massa agradable. Hi ha lloc, però només porto uns pocs segons i ja no m’atreveixo a anar més endins. Una atmosfera depressiva comença a apoderar-se de mi. Llavors me’n adono quan al marxar del tercer vagó m’hi he deixat la tovallola. Tornaré enrere a buscar-la i em quedaré allà, perquè malgrat tot s’està millor que aquí. Dono mitja volta i veig que no puc sortir del vagó. La porta no es pot obrir. Només s’obre en un sentit. Paciència… quan arribi a destí miraré si hi puc accedir-hi per l’andana…i sinó sempre em quedarà reclamar a la companyia.

Per tant, busco un seient proper a la porta i m’hi assec. Al recolzar-hi l’esquena noto que em cou i em fa mal. Clar… són coses que passen quan vas a la platja i no tens ningú que et posi crema.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s