Roig i negre

294558__black-red-balls_pL’impacte va ser molt fort, però el vaig encaixar prou bé. Només em va fer trontollar durant uns moments. Ell era més alt, més fort i més jove. Realment ho tenia molt difícil. Una cara resplendia entre la multitud de rostres que, incrèduls, contemplaven la desigual lluita. La teva… Entre cop i cop podia veure’t, admirar-te durant uns instants que em semblaven regalats. Eres una llum enmig d’un magma grisós de cares i cossos que cridaven i xisclaven en el que semblava una orgia de pors i alegries.

L’intercanvi de cops es van anar succeint sense descans. Jo tornava els que podia intentant no descuidar la guàrdia. Saber que estaves allà, que a instants fugaços et podia veure em donava forces per continuar lluitant. Uns quants cops més endavant tenia l’ull esquerra molt inflat i anava perdent visió. Això feia la lluita una mica més desigual. Malgrat tot, em mantenia ferm i intentava que els meus cops minvessin les forces del meu adversari. Seria una lluita llarga. Jo tenia clar que lluitaria fins el final, fins perdre la vida si calia. Perquè la meva lluita anava més enllà. Lluitava per tenir-te, per poder gaudir dels mateixos dies i de les mateixes nits, per extasiar-nos junts mentre ens deixaven portar pels nostres desitjos… encara que tu no en fossis conscient.

Va arribar un moment que ja eren els dos ulls els que estaven inflats, i amb prou feines podia veure un fil de llum. Un fil de llum, però, que em permetia distingir-te a cada gir, desprès de cada cop. La gent, els crits, els cops, el dolor… res em podia fer-te perdre de vista. Eres el meu nord, el far que guiava les meves passes, el meu combat, la meva supervivència… El meu adversari començava a donar mostres debilitat, de dubtes, de cansament. El desesperava la meva tossuderia, la meva enteresa, la meva abnegació. Va adonar-se’n que jo no em rendiria mai.

No sé d’on va sortir l’arma. La primera punyalada em va fer força mal, va ser molt profunda. No l’esperava i em va agafar amb la guàrdia baixa. Un intens dolor em va anar de dins cap enfora, predient l’esclat de sang que es va produir quan el ganivet va sortir del meu cos. Vaig pensar que estava ferit de mort. Varen ser moments de desconcert, de pensament poc clar, de defugir el cos a cos i intentar guanyar temps per pensar. Et seguia buscant, seguia buscant el teu rostre, la teva mirada, intentava trobar respostes, respostes a preguntes inexistents, preguntes vitals… El dolor m’envaïa però jo tampoc em volia deixar guanyar per ell. Intentava resistir mentre anava esquivant cops i escomeses del meu rival.

La segona punyalada no em va provocar tan de dolor, però vaig pensar que podia ser definitiva. Les meves forces eren ja escasses, i havia deixat de poder pensar amb claredat. Una successió d’imatges teves van passar-me pel davant. Em van produir una estranya barreja de desencís i coratge. Un instant pensava en abandonar i al següent estava convençut de morir lluitant. Me’n vaig adonar que aquell combat no el guanyaria mai. La teva cara seguia brillant en mig de la foscor, seguia il·luminant el camí, seguia enfosquint a les del seu voltant…

Per primer cop vaig sentir por. Por de perdre’t, por de morir, por de que arribés la tercera punyalada. Estava esgotat. Vaig llençar un cop a cegues amb l’esperança que la sort el fes impactar en el meu contrincant. No va ser així, vaig errar. I llavors va arribar la tercera, la definitiva… va arribar la foscor.

Advertisements

2 thoughts on “Roig i negre

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s