H2O (Un beso robado)

c24bc8fbb62bbadc8fe4b753656ee5bd_largeTot va començar a l’escola, com un joc. Era la festa dels de batxillerat i, encara no sé molt bé perquè, vàrem llençar-nos a la piscina. Una guitarra vermella, un amplificador casolà i una bateria que necessitava portar una bombona de càmping gas – la biga va ser desprès – van ser els nostres signes d’identitat en el primer concert… i a la gent li va agradar! Increïble… Ningú podia negar que voluntat i ganes n’hi posaven, però no n’estic gaire segur de la qualitat resultant. En qualsevol cas, desprès d’aquell concert en van venir d’altres. Celebracions d’amics i coneguts, alguna festa major, i fins i tot en un bar propietat del pare d’un amic vàrem fer-hi concerts els cap de setmana durant uns quants mesos. Tota una experiència.

Érem quatre, tots amb els cabells tant llargs com podíem. El Paul, amb la guitarra vermella i el baix. Mai sabíem quin dels dos tocaria, ho escollia segons li semblava en cada moment. El George, que podríem definir-lo com “un guitarra a la seva bola”. Arrancava i parava quan a ell li semblava, i apa, a seguir-lo! El John semblava un venedor ambulant. Harmònica, pandereta, flauta, campanetes… i inclús una mica de saxo! I, això sí, showman per sobre de tot. I el quart era jo, Ringo, el bateria. Feia el que podia amb una bateria que tenia el pedal del bombo espatllat havent de fer un doble moviment perquè sonés, i, a més, calia ancorar-la a terra com si fos un vaixell perquè duia un suport de ferro massís que la tombava. En els assajos contava amb l’inestimable ajut d’una biga.

Ens agradava el rock&roll i, especialment, el rock dur. Fèiem el que podíem, i n’hi havia alguna que no ens sortia del tot malament. Suposadament cantàvem amb anglès, encara que en cas de dubte, o sigui gairebé sempre, ens inventàvem el que fes falta. Aquesta decisió es va acordar per tres motius. Primer: cantar amb anglès “vestia” molt més que fer-ho en castellà o català; tot el que venia de fora era millor que el que hi havia en aquí. Segon: ens facilitava enormement fer les lletres de les cançons que composàvem; era qüestió d’uns quants ailovius i ainidyus, un parell de tumorrous, un bai bai, molts beibes i una col·lecció de sons inintel·ligibles difícilment repetibles i  sense cap possibilitat de transcripció. Fàcil, fàcil, fàcil… I tercer: una de les nostres primeres “icones” era una cançó titulada “En verano”. Quan el George la cantava hi havia dos fets que, indefectiblement, provocaven que no hi hagués manera de finalitzar la cançó perquè no podíem parar de riure: no hi havia forma humana que digues “Yo nací”, deia “Yo nasí”; i en la segona estrofa hi havia un vers que deia “… y yo la amé en verano”. Del “la amé” no passava. I a més acabava traient la llengua per fer-ho gràfic. Solució? Alguna cosa que sonés com l’anglès. El problema venia quan hi havia algun anglès entre el públic que ens escoltava… El primer cop vàrem haver d’improvisar una resposta, però ens va sortir prou bé i vam “adoptar-la”. Dèiem que cantàvem amb gal·lès antic, perquè l’avi matern del Paul era nascut a Cardiff, i volia ser el nostre petit homenatge a qui l’havia iniciat en això de la música. Sempre colava. A vegades ens preguntaven sobre el significat de les nostres lletres, i ens havia passat que traduíem una mateixa paraula de forma diferent a com ho havíem fet en una frase anterior – el nostre repertori de “sons gal·lesos” no era molt extens -. Si algú ho notava responíem que en gal·lès antic algunes paraules agafàvem significat segons el context. I ens quedaven tan amples! Per sort mai vàrem coincidir en cap gal·lès. No sé què li haguéssim explicat…

Normalment el George i el Paul eren qui composaven les cançons i feien els arranjaments de les versions que tocàvem. No és que en sabessin més, sinó que tenien més morro. Les cançons que composaven eren “canyeres” i sempre cantades en gal·lès antic. Jo hi col·laborava amb algun acord i poca cosa més. En realitat en a mi m’agradava, cada cop més, un altre tipus de música, més melòdica, més romàntica, amb més sentiment… i en castellà, perquè el missatge era important. Però no m’atrevia a dir-los-hi. En els cercles en que ens movíem aquesta classe de música no encaixava, no estava ben vista.

Amb el pas del temps va arribar el dia en que ens vàrem haver de plantejar com seguir. Tots veiem el futur del grup de diferent manera. El Paul s’havia decantat pel baix, fora la guitarra vermella, i tenia ànsies d’endinsar-se de ple en el món de la música. A l’esperit lliure del George ja li anava bé la situació que teníem. Quatre assajos anàrquics i algun “concert” de tant en tant. Perfecte per ell. L’home orquestra no opinava, només tocava. La seva família tenia una petita impremta i la seva màxima aspiració era donar-li continuïtat. I jo, jo tenia ganes de concentrar-me en les lletres, i deixar de fer “soroll” bastonejant la bateria. I cantant amb gal·lès antic això no m’era possible…

I un bon dia vaig pensar que havia arribat l’hora de canviar. Vaig aparèixer a l’assaig amb els cabells curts, amb roba que no tenia res a veure amb la nostra estètica habitual i amb una cançó que havia composat durant el cap de setmana: Un beso robado. La lletra era en castellà – en aquella època no m’atrevia a escriure en català -. Desprès d’unes quantes burles i acudits fàcils, i amb el George a la guitarra, la vaig interpretar. No els hi va agradar. “No és el nostre estil”, “gens agressiva”, “una lletra massa nyonya, caldria endurir-la”… van ser alguns dels “millors” comentaris que varen fer. Tot plegat va quedar en una única i íntima interpretació improvisada en el garatge on assajàvem. Al cap de menys de dos mesos el grup es va dissoldre. L’aigua s’havia evaporat.

Bastants anys desprès, un dia estava per casa endreçant trastos quan de sobte em vaig quedar paralitzat. Tenia la radio encesa i va a començar a sonar una cançó amb la melodia que jo havia composat per “Un beso robado”. La lletra era diferent, però la música era la mateixa. La cantava Rosana… Vaig anar de la sorpresa a l’enfuriament passant pel desconcert. Pocs instants més tard vaig pensar que, trenta cinc anys desprès de la decebedora interpretació de la meva cançó, no tenia molt sentit enfurismar-se. Preferia pensar que havia seduït a la cantant amb la meva melodia i que havia sentit la necessitat de posar-li paraules i interpretar-la… Llàstima que no fossin les meves, perquè estaven dedicades al meu amor prohibit de l’adolescència. Mai vaig arribar a dir-li res, no podia…   

Un beso robado

así empezó todo

y ahora mis labios añoran tu cuerpo y tu risa

Me duermo contigo

despierto a tu lado

no puedo tocarte, sólo eres recuerdo nocturno

Y sueño caricias y besos

me trago el deseo en silencio

mi cuerpo y mi alma

siempre serán tuyos

Oh… no te puedo desear

mas eres mi aire, no entiendo la vida si me faltas tú

Oh… no te puedo querer más

amor clandestino, amargo destino, momentos sin ti

Me transformo en luna

te envuelvo en mi manto

y así nos fundimos, despacio, viviendo la noche 

Y cuando amanece

en sol me convierto

mi luz te acaricia y arranca tus sombras oscuras

Y sueño caricias y besos

me trago el deseo en silencio

mi cuerpo y mi alma

siempre serán tuyos

Oh… no te puedo desear

mas eres mi aire, no entiendo la vida si me faltas tú

Oh… no te puedo querer más

amor clandestino, amargo destino, momentos sin ti

Oh… no te debo desear

mas eres mi aire, no entiendo la vida si me faltas tú

Oh… no te debo querer más

amor clandestino, amargo destino, momentos sin ti

Un beso robado…

 

Anuncis

One thought on “H2O (Un beso robado)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s