La veu

dial-radio-webEra diumenge i tocava donar-li una bona empenta al tema de la planxa. La muntanya de roba portava camí d’entrar aviat al llibre Guinness dels rècords. Així que va posar fil a l’agulla. Va encendre la radio. Hi cantava James Morrison. Quan va acabar de sonar la cançó va escoltar la seva veu preferida de la radio. Era una veu rodona, amb una sonoritat increïblement atractiva i melodiosa. Captava totalment la seva atenció i esvaïa qualsevol altre so. Era una veu que seduïa, que excitava la imaginació, repleta de sensualitat. Una veu amb caràcter, plena de matisos, ni molt aguda ni molt greu, equilibrada… No n’estava segur de quina cosa l’embriagava més: si l’alcohol o aquella veu que quan l’escoltava semblava paralitzar-lo. Va tancar els ulls per concentrar-se només en ella. Al cap d’uns instants va començar a sonar de nou una cançó. Més d’un cop havia pensat en la possibilitat de posar-li cara en aquella veu… perquè no?

Només sabia que la locutora en qüestió es deia Marta Sánchez. Eren un nom i un cognom massa comuns i la quantitat de referències que apareixien era immanejable. I el fet que hi hagués una cantant famosa del mateix nom ho dificultava encara més. Trobava algunes referències a webs relacionades amb el mitjà radiofònic, però cap imatge gràfica. Suposava que era periodista, però tot i així les referències eren masses i pràcticament sense imatges. Només apareixien vídeos d’una meteoròloga, però la persona que hi havia darrere aquella veu no ho era. Sabia que també feia col·laboracions en un programa despertador d’una altra emissora, però a través de la seva web tampoc va trobar res. Sempre podia posar-se a la porta de l’emissora i anar preguntant a totes les noies que sortien si es deien Marta Sánchez. Clar que, si ho feia, tenia el risc que el prenguessin per boig o, pitjor, per assetjador, i acabés engarjolat. I res més lluny de les seves intencions. Ell no era cap assetjador, només volia posar-li cara a una veu. Entre disquisicions ètiques i possibles alternatives d’actuació el son el va vèncer…

Al dia següent quan anava a treballar va tornar a escoltar la seva veu en el programa de primera hora del matí. I el cor se li va accelerar quan ella va anunciar que faria una breu aparició en un magazín setmanal de televisió d’una cadena local. Per fi li veuria la cara! I sense necessitat d’haver de fer res estrany! El programa el feien cada dimecres a dos quarts de vuit del vespre. Un parell de dies i la incògnita deixaria de ser-ho. Però el dimecres al migdia va explotar un transbordador espacial amb set tripulants a bord quan entrava a l’atmosfera terrestre. Aquell vespre van canviar totes les programacions de les televisions i, en lloc del magazín habitual, van fer un programa especial sobre l’accident del transbordador. Hauria d’espera una setmana més… Però a la setmana següent tampoc va haver-hi sort. El dilluns abans havia començat la programació d’estiu i van suprimir el magazín. Hauria d’esperar a la tardor, tot confiant en que l’aparició de la Marta Sánchez en el programa seguís en peu. Difícil.

Però a la tardor no va haver-hi oportunitat de saber si l’aparició de la Marta Sánchez es mantenia. El programa va desaparèixer de la graella. Si volia conèixer la cara darrere d’aquella veu hauria de pensar en un nou pla. Va connectar-se a la web de l’emissora i va buscar el número de telèfon. Sense pensar-s’ho dues vegades va agafar el mòbil i va marcar el número. Al cap d’uns instants van respondre.

  • Rambla Radio , bona tarda.
  • Bona tarda. Voldria parlar amb la Marta Sánchez.
  • Li passo amb informatius.

Va començar a sonar una música de so metàl·lic molt repetitiva, i al cap d’uns segons es va escoltar una veu.

  • ¿Sí?
  • Amb la Marta Sánchez si us plau.
  • ¿De part de qui?
  • Joan Viladeprat, del Diari de Ponent.

Va pensar que si li donava un aire laboral a la trucada seria més fàcil poder parlar amb ella.

  • Un moment.

Una calor sobtada el va envair de dalt a baix. Dins el seu cap els pensaments passaven a tanta velocitat que no tenia temps de retenir-ne cap. Què li diria? Que volia conèixer-la? Que li enviés una foto? Que era un fan de la seva veu? Només podia pensar en ximpleries. Un nerviosisme histèric es va apoderar d’ell i la sudoració del seu cos començava a adquirir dimensions importants. Tenia que trobar ràpidament alguna excusa per a la trucada, dons d’un moment a l’altre ella es posaria al telèfon. No se li acudia res. No aconseguia pensar amb claredat, i fins i tot li costava respirar. De sobte el moment va arribar. La veu de la radio que el tenia captivat li va parlar.

  • ¿Sí?

Va ser només una paraula, però aquell monosíl·lab pronunciat allargant lleugerament el so, anava carregat de tots els matisos de la veu de la radio que l’embadalien. Era incapaç de pensar cap paraula sense tartamudejar mentalment. Impossible mantenir una conversa amb ella sense semblar un boix i fer un ridícul estrepitós.

  • ¿Hola? ¿Digui? – es podia escoltar per l’auricular del telèfon.

Estava paralitzat, totalment bloquejat. Física i mentalment. Cada cop suava més i respirava amb més dificultat. Va començar a tenir por de que ella escoltés la seva respiració i pensés que es tractava d’un pervertit. Sense dir res de cop va penjar. Poc a poc va anar calmant-se i la seva respiració va anar assolint ritmes normals. Hauria de buscar una altra manera de fer-ho sense arriscar-se a que el malinterpretessin.

Quasi cada matí l’escoltava quan anava a treballar, i li anava donant voltes a com posar-li cara. Un dia se’n va recordar de la teoria dels sis graus de separació: “Qualsevol persona del planeta està connectada amb qualsevol altra a través d’una cadena de coneguts amb no més de cinc esglaons. És a dir, només sis nivells ens separen de qualsevol persona”. Amb aquesta premissa va revisar les connexions que tenia en les xarxes socials. Tot i que era un sector desconegut per a ell, se’n va adonar que estava “connectat” amb un parell de periodistes. A un d’ells no el coneixia personalment, però l’altra, encara que no el podia considerar un amic, sí que encaixava dins el concepte de conegut. L’hi va enviar un missatge preguntant-li si coneixia a la Marta Sánchez periodista. Al cap d’uns quants dies va rebre la resposta al seu missatge. No sabia qui era, però preguntaria a coneguts seus del món periodístic. Acabava el missatge dient-li que ja li diria alguna cosa al respecte. Varen anar passant els dies sense rebre cap més noticia i, poc a poc, aquest tema va anar quedant en un segon terme.

Un dia al sortir de la feina va anar a un petit bar d’estètica yankee a prendre una cervesa. Havia quedat amb una amiga que feia temps que no veia. Estaven conversant animadament explicant-se les seves vides recents quan, de sobte, alguna cosa va captar la seva atenció. Tot just darrera seu va escoltar una veu que demanava una copa de vi. Va donar un bot. Era ella! Era la veu de la radio! Sense tractar en absolut de dissimular es va girar i, per fi, va posar-li cara a la veu. No era com l’havia imaginada, però no podia deixar de mirar aquells llavis mentre parlaven. “Ni sis nivells, ni un, ni mig… de casualitat. O seria el destí?”, va pensar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s