Quatre lletres

TMG0QUW3BNAquella era una nit especial. Potser només per a ell, però simbolitzava un aniversari. Com els altres cops estava sol a casa. No tenia ganes de veure a ningú. Volia estar sol. Bé, no ho volia… o amb ella o sol. No tenia gana, estava molt cansat. Es va treure la roba i es va donar una dutxa. Va estar una bona estona sota un raig d’aigua reparador, com si volgués que l’aigua s’emportés tota l’amargor i la pena que en aquells moments sentia. No sempre era infeliç, cert, però quan ho era, queia molt avall, molt … i li costava tornar a pujar, necessitava temps, temps que moltes vegades no tenia. En aquests moments només volia enroscar-se i dormir aliè al pas del temps. L’aigua seguia relliscant sense parar per tot el seu cos, del cap als peus. Però sorprenentment no es sentia mullat, només es sentia buit…

Va decidir no sopar més que una mica de formatge i una copa de vi. Desprès, tot i que no li agradava massa l’alcohol, només el vi, va obrir una ampolla de Jack Daniels que algú devia haver portat a casa seva. Necessitava deixar de pensar, deixar de sentir … i de vi ja no n’hi quedava. Els primers xarrups van costar molt que passessin. A partir del quart van desaparèixer les ganyotes i els pensaments que li deien que aquell beuratge era imbevible i diabòlic. Però seguia bevent perquè se’n adonava que encara sentia...

Pensava en Valentina. De tant en tant, quan queia, es plantejava donar un gir a la situació i confessar-li el que sentia per ella. Mai s’hi havia atrevit. No tenia por de dir-li que l’estimava, tenia por de la seva resposta. Li feia por que el rebutgés i perdés tot el que ara tenia. Encara que, en realitat, sabia que no tenia res, però era un res que li donava molt, un res que li ho donava tot… Encara que soni a tòpic, provenien de mons diferents, no molt llunyans però lo suficientment diferents perquè ell pensés que no acabava d’encaixar en el d’ella.

Va començar a sentir el soroll dels petards. Als carrers començava la festa. La gent cantava, ballava i reia, sobretot reia, amb el rerefons de les explosions pirotècniques que feien que el cel s’il·luminés seguint el seu compàs. Va posar la radio per apaivagar una mica el soroll del carrer. Sonava Catch and release. Es va posar a cantar.

“There’s a place I go to

where no one knows me

It’s not lonely

It’s a necessary thing

It’s a place I made up

Find out what I’m made of”

L’havia descobert feia poc i li encantava. Va aixecar-se i es va posar a ballar al ritme d’aquella melodia… Quan va acabar de sonar la cançó va començar un butlletí de notícies: guerres, assassinats, fam, corrupció… D’un temps ansà les notícies s’havien convertit en un esgarrifós catàleg sobre la crueltat humana. Més valia no escoltar-les. Quan va acabar el butlletí varen continuar amb més música… i ell amb més whisky.

Un parell de cançons més tard va sentir el “pip“ que anunciava l’arribada d’un missatge. Va mirar el mòbil. Va fer un bot en veure el nom que apareixia a la pantalla: Vale. El cor se li va disparar. Es va quedar mirant fixament la pantalla mentre obria i tancava els ulls, com volent-se assegurar que era real, que no era degut a la seva imaginació… ni a de la d’en Jack Daniels, clar. Va començar a pensar en el contingut del missatge, en el que ella li hauria escrit. Potser volia felicitar-li la revetlla, o dir-li que li agradaria celebrar-la amb ell… Es conformava amb que li digués que tenia ganes de veure’l algun dia. O potser tenia un problema? A lo millor només volia saludar-lo, o desitjar-li bona nit… o preguntar-li sobre algun vi… O potser s’havia equivocat i el missatge era per un altre… Va sentir un sobtat dolor al pit que cada cop era més fort. Una llàgrima li va començar a relliscar per la galta. Poc a poc la tristor el va fer seu… Va posar-se dempeus i va començar a passejar passadís amunt passadís avall en un intent de espolsar-se els pensaments que li provocaven aquell estat de profunda tristesa. Només ho sabria obrint-lo, però tenia por de llegir-lo. Realment, en aquells instants qualsevol cosa, per ximple que fos, era possible. La tristor i las llàgrimes van donar pas a l’acceleració del bategar del seu cor i a un nerviosisme incontrolat. Desitjava assaborir una mica més la sensació d’haver estat, encara que només fos uns pocs segons, en la ment de Valentina. En aquells moments la radio semblava haver emmudit i als focs d’artifici als hi devien haver posat silenciador. Tota la seva atenció es concentrava en aquelles quatre lletres: Vale. Acaronava el mòbil pensant que era la seva pell mentre la seva vista resseguia un cop i un altre aquell nom… El seu pensament es va impregnar del record dels seus llavis. Li agradaria viure en ells i que el seu somriure el despertés cada matí. Pensava en les seves abraçades com la llar que el protegiria del fred i de la pluja. Va estar una bona estona somiant despert, aïllat del món, assaborint el seu idil·li amb aquelles quatre lletres.

Al cap d’una estona va començar a preparar-se per llegir el missatge. Havia de mentalitzar-se perquè el contingut del mateix no l’arribés a afectar-lo negativament. En el seu interior s’havia desencadenat una lluita entre la realitat i la fantasia, entre obrir-lo o seguir especulant sobre el seu contingut, entre l’adult i el nen… Finalment el va obrir. Estava buit, no hi havia cap contingut, cap paraula. Va pensar en contestar-lo preguntant-li el perquè d’aquell missatge buit, però va decidir no fer-ho. Va creure que era millor pensar que era un missatge en clau, un missatge que només ell podria entendre, un missatge de bona nit en el que realment li deia que l’estimava…

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s