Els enamorats d’Aquallonga

Montserrat Gudiol 1974. Enamorats.

Montserrat Gudiol – Enamorats

L’Ermita de Sant Pancraci estava al vell mig d’una extensió boscosa, però es distingia perfectament des del camí que portava cap a l’estació. Es veia més clarament quan es baixaven les malmeses escales que acabaven a la plaça del mercat vell. Aquestes vorejaven el conjunt romànic, del que tan sols quedava l’ermita, pel cantó oest, seguint la vella i rovellada tanca de ferro que el separava del camí.

Només es conservava un petit tros de la que, en temps passats, hauria estat una muralla que envoltava l’ermita, amb un arc d’entrada presidit per una imatge del sant que em recordava més l’entrada d’una casa pairal que no la de la porta d’una muralla. Tot i que quedava lluny, la seva visió sempre em feia aturar uns instants. Desconeixia el per què, però aquella vella ermita m’atreia molt… i m’inquietava. Al cantó de llevant s’alçava una torre que estava a mig camí entre el campanar d’una església i una torre de vigilància. Un aspecte que en cridava l’atenció era que la torre era d’un color sensiblement més fosc que la resta, quasi negre, com si la seva construcció s’hagués dut a terme en moments del temps diferents.

Cada matí la meva veïna Clara i jo hi passàvem pel davant quan anàvem a buscar el tren per anar a treballar. Érem companys de feina des de feia quasi tres anys i ara, a més, veïns. Era una noia molt atractiva que sortia amb un carallot que es creia que era propietat seva i que, pel m’explicava, devia ser un d‘aquests als que els hi agrada anar perdonant la vida a tothom. En alguna ocasió havia pensat en “fer un acostament” per veure si podíem ser més que amics, però ésser companys de feina sempre m’havia frenat. La Clara era un encant de noia… El fet de mudar-me al poble i anar i tornar junts de la feina cada dia havia donat com a resultat que m’enamorés d’ella.

  • Sempre t’atures a mirar la ermita, perquè? – vaig preguntar-li un dia.
  • A lo millor és per la llegenda… – va respondre picant-me l’ullet – Però tu també sempre ho fas!

No sé el perquè, però aquell “però tu també sempre ho fas!” em va sonar a música celestial. A lo millor tenia possibilitats? Uff! Vaig preferir no pensar-hi. Una estranya sensació es va instal·lar en el meu estómac…

  • Quina llegenda? – vaig preguntar-li.
  • La dels enamorats d’Aquallonga.
  • No la conec…

La Clara va començar a explicar-me-la. L’ermita es va construir a principis del segle XI en un indret que, en aquell temps, l’anomenaven Aquallonga, convertint-se al cap de pocs anys en parròquia depenent del monestir de Sant Cugat. En el 1107 la família Vilanova, feudataris del monestir, van costejar la reconstrucció de l’ermita desprès que els almoràvits en destruïssin una bona part. El primogènit dels Vilanova, Guillem, anava sovint a visitar les obres. Es casava amb Violant, la pubilla de Can Llaceres, una de les famílies més benestants de la comarca, i volien fer el casori a l’ermita de Sant Pancraci. Estaven molt enamorats l’un de l’altre. Però un vespre, quan Guillem va anar a visitar les obres de l’ermita, va desaparèixer. A rel de la seva desaparició, el seu germà Miquel, que també estava enamorat de Violant, va començar a festejar-la i finalment va proposar-li matrimoni. Durant la cerimònia, que es feia a la ermita de Sant Pancraci, els murs van començar a enfosquir-se i la núvia es va anar quedant cada cop més pàl·lida, fins que es va desmaiar i va caure al terra. Era morta. Els convidats van fugir de l’ermita com si haguessin vist al mateix diable. Amb el pas dels dies els murs van anar recuperant el seu color. Tots excepte els murs de la torre. Aquests van quedar ennegrits per sempre més. Per aquest motiu també se la coneix com l’Ermita de la Torre Negra.

  • Sí, m’havia cridat l’atenció el fet que la torre fos d’un color diferent de la resta…

Ignorant completament el meu comentari la Clara va continuar la historia. L’abat Guerau de Castellet va ser consultat sobre aquells fets extraordinaris. Va concloure que el diable li havia xuclat la vida a Violant i l’ermita estava maleïda. Va manar que quedés tancada fins que la torre recuperés el seu color original. Això indicaria que el maligne hauria abandonat l’ermita. Però això mai va succeir, i l’ermita va romandre tancada gairebé dos cents anys, fins a l’aparició de la pandèmia de la pesta negra en que es va condicionar com hospital. La germana de l’abat Berenguer de Rajadell va guarir-se a l’ermita. A rel d’això, i un cop eradicada la malaltia, l’abat va permetre que s’obrís l’ermita cada dotze de maig, dia de Sant Pancraci, a condició que s’hi celebrés una missa en honor del sant.

  • I a Guillem, què li vas passar?
  • Aquí la historia esdevé llegenda i la interpretació és ben diferent. Es diu que Miquel, gelós del seu germà, va aprofitar una nit sense lluna per assassinar-lo i, amb l’ajut del capatàs de l’obra, emparedar-lo en un dels murs de la torre. Diuen que Violant, un cop dins l’ermita, va sentir la presència de Guillem i va triar anar-se’n amb ell. La sang de Violant va abraçar Guillem enfosquint el color dels murs de la torre.

Desprès d’una petita pausa, la Clara va explicar-me com havia evolucionat la llegenda fins els nostres dies. Els “fets d’Aquallonga” van ser cantats per trobadors i joglars explicant la historia com un triomf de l’amor sobre el mal i la injustícia, fins fer sorgir el mite de que si dos enamorats es feien un petó dins l’ermita el seu amor aniria més enllà de la mort…. Aquesta creença va acabar transformant la festa de Sant Pancraci. L’ermita s’engalanava amb flors per rebre els joves enamorats que venien caminant des de Sant Cugat. Un cop allà l’abat oficiava una missa. En realitat el que buscaven els assistents era tenir la oportunitat de besar a la seva enamorada o enamorat dins l’ermita.

  • Coneixes molt bé la historia d’aquesta ermita…
  • El meu avi era constructor. Ell i el meu pare es van encarregar de canviar el marbre on està ubicat l’altar. I cada any per Sant Pancraci el meu pare guarnia amb flors l’ermita. Jo mateixa el vaig ajudar un parell de cops quan era petita. Aquesta ermita forma part de la historia de la meva família…

Vàrem caminar una estona sense parlar fins que de sobte em va etzibar una pregunta que no esperava.

  • Tu estàs enamorat?
  • Sí – vaig respondre sense pensar-m’hi gaire.
  • La conec?

Van haver-hi uns instants de silenci mentre pensava què havia de respondre.

  • I tu, també estàs enamorada? – vaig preguntar amb un tímid somriure.

Ella em va tornar el somriure però afegint-hi un dolç i llarg petó…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s