Ella i ell

135aCom cada dimecres a les quatre de la tarda va arribar a la biblioteca i es va asseure a la taula que hi havia enfront de la que quedava encaixonada entre la paret i la petita mampara de fusta. Va treure llibres i apunts, i es va posar a estudiar. Bé, més ben dit, es va posar a esperar a que ella arribés. Sabia que, passats pocs minuts, apareixerien ella i la seves amigues. I així va ser…

Ell era el fill gran d’una família molt modesta que amb prou feines podia costejar-li els estudis universitaris. Pare i mare treballaven de sol a sol perquè ell pogués estudiar i encaminar així el seu futur. Volien que el seu fill ho tingués més fàcil del que ells ho havien tingut. La seva gran vocació era l’arquitectura.

Ella era filla única d’una família benestant. Feia cinc anys que el pare havia mort i vivia únicament amb la mare. Aquesta dirigia una empresa de joieria que havia començat com una aventura i que, amb el temps, s’havia convertit en un petit imperi. Havia passat de vendre el seus dissenys a través d’una petita web a disposar d’una xarxa de divuit tendes físiques ubicades, hores d’ara, en dos països. Acabaven d’obrir la primera botiga a l’estranger. El negoci estava totalment en expansió. Ella estudiava Administració i Direcció d’Empreses per agafar un dia el relleu de la seva mare amb totes les garanties. El seu futur estava totalment encaminat.

Es veien els dimecres a la biblioteca però, tot i que es sentien atrets l’un per l’altre, mai es dirigien la paraula. De fet, ambdós desconeixien els sentiments de l’altre. Ell era molt tímid i pensava que una noia com aquella mai es fixaria amb algú com ell. La veia fora del seu abast. Ella, molt tímida també, sempre anava a la biblioteca amb les mateixes amigues, però mai els hi havia confessat que, el noi que s’asseia a la taula del davant, li agradava. Ella, i sobretot les seves amigues, pertanyien a un món ple de glamour en el que aquell noi no hi encaixava. S’avergonyia de mostrar-li al seu món que es sentia atreta per ell.

Conversaven a base de mirades i gestos. De mirades fugaces i furtives, invisibles als ulls dels altres. Mirades que cridaven m’agrades als quatre vents. Mirades que suggerien desig, que emanaven passió. Subtils posats que expressaven admiració infinita. El silenci de la biblioteca era la melodia perfecta per aquella dansa de mirades. Petits gestos, quasi imperceptibles, que recitaven poemes plens de sentiment. Hi havia moments en que ell marxava lluny d’allà i s’imaginava al paradís… amb ella. I ella també s’ho imaginava. Però ell no ho sabia. I així, entre mirades i gestos, passaven les tardes dels dimecres.

Ella sempre marxava abans. Quan se’n anava, ell canviava de taula, i s’assentava on ella havia estat. Olorar, encara que fos dèbilment, el seu perfum, notar l’escalfor que havia deixat el seu cos, tocar objectes que ella havia tocat… Era un dels seus millors moments. Es quedava allà assegut fins que la biblioteca tancava.

Aquell dimecres, quan ella es va aixecar per anar a buscar un llibre, ell també s’hi va atansar. Situat a l’altre cantó de la estanteria la podia observar a través dels llibres. Ell feia veure que en buscava un i, de sobte, les seves mans ens van fregar. Un calfred el va recórrer de dalt a baix. Ella va separar lentament la mà mentre l’obsequiava amb un bonic somriure.

  • Perdona – li va dir ella.

Ell només va somriure perquè va ser incapaç de pronunciar cap paraula.

Aquella situació el va esperonar i li va atorgar el valor suficient per donar un pas mes. Havia de quedar amb ella a soles… però no s’atrevia a proposar-li directament. Va pensar en seguir-la quan sortís de la biblioteca i abordar-la quan es separés de les seves amigues, però va concloure que aquella conducta era pròpia d’un assetjador. Ho va descartar, no anava amb ell. Però d’alguna manera havia de propiciar-ho. Va donar-li voltes fins que va trobar la manera de cedir-li la iniciativa a ella. Va idear un pla pel dimecres següent. Va agafar un trosset de paper i va escriure que li agradaria veure-la a soles, sense les seves amigues, i li va posar el seu número de mòbil. Quan s’aixequés a buscar un llibre, com sovint feia, ell també s’aixecaria i, dissimuladament, li donaria la nota. Si no l’agafava recolliria les seves coses i marxaria de la biblioteca per no tornar-hi més. En canvi,  si li acceptava, ella hauria de donar el següent pas. Per acció o per omissió…

Passava molt poques vegades, però el dimecres següent ella no es va aixecar a buscar cap llibre. No va poder donar-li res. Una setmana més tard sí que es va aixecar, però amb una de les seves amigues. No va gosar donar-li la nota. Li va fer vergonya. Al cap de tres dimecres es va donar la situació que ell esperava. Ella es va aixecar per anar a buscar un llibre. Quasi de forma immediata ell va seguir les seves passes. Es va situar a altre cantó de l’estanteria per donar-li el paper a través dels forats que deixaven els llibres. Va posar-se la mà a la butxaca per agafar la nota, però no va trobar res. Ràpidament va buscar-la en les altres butxaques. Aterrat se’n va adonar que l’havia extraviada. Hauria d’esperar a la setmana següent.

I va arribar el següent dimecres. Portava una nota a cada butxaca, no fos cas que tornés a perdre-la. Però aquell dimecres ella no va aparèixer. A la biblioteca només hi van anar les seves amigues. “Potser està malalta”, va pensar ell. Caldria esperar una setmana més, dons. El següent dimecres sí que ella va anar a la biblioteca. I sí que es va aixecar a buscar un llibre. I sí que va fer-ho sola. I sí que el seu pla es va desenvolupar fil per randa. Li va donar la nota. Va dibuixar-se un tímid somriure a la seva cara, al mateix temps que una sobtada lluentor va il·luminar-li els ulls. Sense llegir-la, va guardar-se la nota a la butxaca dels pantalons. No volia que les seves amigues se’n adonessin de res…

El més difícil ja estava fet. Al menys no li havia rebutjat. Ara només havia d’esperar a que ella el truqués. Tot el dia estava pendent del mòbil. No es separava d’ell ni un sol moment, mirava cada cinc minuts si tenia algun missatge o alguna trucada perduda, feia que amics seus el truquessin per comprovar que funcionava bé… Però no arribava la trucada esperada. Dijous, divendres, dissabte… Passaven els dies i el seu nerviosisme anava en augment. Diumenge, dilluns… Intentava mentalitzar-se de que fins dimarts a la nit no s’havia de preocupar. Tenia temps per decidir què fer el dimecres. Dimarts… Va estar tot el dia absent. La seva ment estava ocupada donant voltes a què havia de fer l’endemà si no rebia cap trucada: seguir la rutina habitual i anar-hi o, per contra, no aparèixer per la biblioteca. El dimarts a la nit quasi no va poder dormir. El telèfon no va sonar. Dimecres… Dimecres al matí va prendre la decisió. No hi aniria, no tenia sentit. Si hagués volgut alguna cosa amb ell l’hagués trucat. No suportaria sotmetre’s a les mirades burletes de les seves amigues. Ni a la d’ella, no es sentia capaç de mirar-la als ulls…

Ell mai va saber que ella li va voler trucar, però que no va poder. Al número de mòbil que hi havia escrit a la nota li faltava una xifra… Ni tampoc va saber que ella va anar a la biblioteca dimecres rere dimecres amb l’esperança de veure’l i quedar amb ell.

Trenta cinc anys més tard van coincidir en un restaurant. Les seves mirades es van creuar i, malgrat el temps transcorregut, van tornar a intercanviar-se poesia…

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s