No és el que sembla

Xus6Havíem fixat la reunió a dos quarts de set de la tarda. Cinc minuts abans ja estava a la porta del despatx de la Susanna. A la planta només hi quedaven ella i la seva secretària, i el silenci era tot el soroll que podia escoltar-se. La secretària em va comentar que la Susanna estava sola al despatx. Vaig copejar suaument la porta i la vaig entreobrir.

  • Bona tarda Su, – afectuosament li dèiem així – havíem quedat ara, oi?
  • Hola! Sí, passa i seu. Envio un correu i nos ponemos.

Sempre m’havia atret la manera que tenia de barrejar català i castellà. Com jo li solia dir, forma parte de tu encanto. De fet molts cops anàvem saltant d’un idioma a l’altre sense adonar-nos-en. Vaig seure’m a una cadira del voltant de la taula rodona. Al cap d’uns minuts ella es va seure al meu costat.

  • Bé, parlem de què dimonis fem amb aquest sistema d’informació maleït. El tenim desplegat a uns quinze o vint centres, amb vàries versions i modalitats d’explotació bastant ad hoc
  • Totes les versions estan mantingudes? – vaig preguntar-li.
  • No, perquè el contracte de manteniment no està signat.
  • Per?
  • Problemes de disponibilitat pressupostària. Però encara que ho estès hi ha versions que ja no estan suportades i que, fijo, hauríem de migrar sí o sí.
  • I disposem d’algun suport tècnic per part del proveïdor, encara que sigui sota demanda?

Llavors va començar a fer-me cinc cèntims de com estava la relació amb el proveïdor de la solució, des del punt de vista contractual, econòmic i també operatiu. Jo l’escoltava atentament assimilant la situació i intentant entendre els seus arguments quan, de sobte, vaig quedar-me com hipnotitzat amb el moviment dels seus llavis. La seva veu va començar a difuminar-se i a reverberar dins el meu cap. Tot d’una escoltava les seves paraules però no les comprenia. Llavors vaig adonar-me’n que estava mirant a la Susanna d’una manera diferent. Sentia que m’explicava coses però jo només repassava la seva fesomia i continuava embadalit pel moviment dels seus llavis. Estava totalment desconcertat… Feia més de vint-i-cinc anys que treballàvem junts veient-nos a diari, i mai m’havia parat a pensar que la Susanna era tan atractiva, que tenia uns llavis tan seductors, que podia ser enormement sexy i que resultava una dona molt interessant… en tots els sentits. Em venien ganes d’acaronar-la, de sentir el tacte de la seva pell, de… què m’estava passant! Havíem estat col·laborant en el mateix projecte durant  molts anys. Em venien a la memòria discussions, baralles, acords agafats amb pinces, equilibris quasi impossibles… tot un cúmul de situacions que ens havien anat forjant com a professionals i, també, com a persones. Al final havíem aconseguit sentir-nos còmodes treballant junts. La veritat és que sempre havíem tingut una relació molt estreta. Hi havia contribuït el fet d’haver hagut de treballar nits i caps de setmana força vegades. Havíem compartit cafès, dinars i sopars de forma habitual. En les etapes d’implantació d’alguns projectes també havíem viatjat junts algunes vegades. Des d’anar i tornar en un sol dia fins a passar-nos deu dies seguits fora de casa. En algunes etapes havia estat la persona amb qui havia passat més temps, més que amb la meva pròpia dona… Però mai l’havia mirat com la mirava en aquells instants. De sobte me’n adonava que pensava en ella com a dona, pensava que podia ser la dona que desitjava trobar. Discoteques, festes de tot tipus, sopars amb amigues d’amics, trobades de singles, revetlles… havia provat mil i una coses per trobar algú especial, i resulta que potser l’havia tingut cada dia al meu costat des de feia vint-i-cinc anys. Paradoxal…

Ella seguia parlant aliena als meus pensaments, i jo continuava sense assabentar-me absolutament de res del que em deia. Estava entretingut imaginant-nos… No podia evitar-ho, no havia forma de retornar a la reunió. Sense dir res em vaig atansar cap a ella i l’hi vaig besar els llavis. Va ser un petó dolç però decidit.  Ni curt ni llarg. Per sorpresa meva els seus llavis varen dialogar amb els meus amb inesperada naturalitat. Quan vàrem separar-nos la seva mirada va anar evolucionant des de la complaença fins l’enuig passant per la sorpresa. La bufetada que em va propinar va esser extremadament sonora. Jo em vaig quedar paralitzat mirant-la sense saber què dir. No esperava aquesta reacció. “L’has cagat, l’has cagat, l’has cagat…”, era tot el que em passava pel cap en aquells moments. Se’m va quedar cara de “val, ja ho he entès, però m’ho podries haver dit d’una altra manera”. Ella també em mirava fixament. Van haver-hi uns llarguíssims segons de silenci sepulcral. Llavors, tot d’una, es va aixecar com si un ressort s’hagués activat dins seu. Amb una estrebada salvatge em va obrir la camisa fent sortir disparats tots els botons. D’una empenta em va seure un altre cop a la cadira, i amb una segona estrebada es va obrir la brusa deixant al descobert el seu pit nu. Es va seure sobre les meves cuixes i vaig sentir el contacte de la seva pell en la meva mentre ens besàvem amb ànsia. Sentir el calor dels seus pits va fer que la meva excitació assolís màxims. Tenia la sensació que anys de desitjos reprimits s’havien alliberat provocant un esclat de passió. Tot va canviar quan la seva secretària va obrir la porta del despatx per dir que se’n anava. Jo volia fondre’m, em moria de vergonya, no gosava mirar-la, crec que fins i tot vaig arribar a tancar els ulls… Només vaig sentir a la Susanna dient: “Això no és el que sembla, puc explicar-t’ho…”.

No vaig poder evitar somriure. Aquella situació només tenia una explicació, ho miressis per on ho miressis. La porta es va tancar i la secretària va desaparèixer. Vàrem quedar-nos mirant l’un a l’altre aterrits i sense di res durant uns quants segons. Molts segons… o en a mi me’n varen semblar molts. Les conseqüències eren imprevisibles, començant per la reacció de la mateixa Su un cop tingués el cap fred. Vaig fer el gest d’intentar cordar-me la camisa sense saber molt bé com ho faria sense botons, quan, agafant-me fortament pels canells, m’ho va impedir.

  • T’has begut l’enteniment? – li vaig dir – Pot muntar-se’n una…
  • ¡Cállate! La meva secretària se’n ha anat i falta una hora fins que passi el de seguretat… ¡Bésame tonto!

I dient això els seus llavis van fer-me emmudir mentre la roba anava caient poc a poc al terra…

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s