Pensant en veu alta

Ed sheeranEra un dissabte del mes de maig. Feia un agradable dia de primavera i jo em sentia bé. Com molts dissabtes vaig anar al supermercat a comprar. Hi havia cua per entrar al pàrquing. Era tard i ja hi havia molta gent. A mi m’agradava anar-hi més aviat. Vaig aturar-me per agafar el tiquet. Me’n vaig adonar que costaria trobar un lloc per aparcar. Hi havia cotxes que sortien i, llavors, tots ens aturaven darrera del que havia tingut la sort d’estar en el lloc adequat, en el moment adequat. Aquest ritual s’anava repetint, agafés el passadís que agafés. En fi, només era qüestió de temps i d’això en tenia…

A la radio del cotxe va començar a sona “Thinking out loud” d’Ed Sheeran. Vaig començar a cantar-la. Era una cançó que m’entusiasmava i, més que cantar-la, la interpretava.

“When your legs don’t work like they used to before
And I can’t sweep you off of your feet
Will your mouth still remember the taste of my love
Will your eyes still smile from your cheeks”

Tancava els ulls al cantar, volent tenir la concentració necessària perquè les frases es construïssin correcte i compassadament. Amb les mans imitava els instruments de la cançó, amb delicadesa, quasi amb tendresa.

“Darlin’ I will be lovin’ you
Till we’re seventy”

En aquesta frase apujava el to de veu i ho donava tot. Modulava perfectament la cadència i les pauses. Amb els ulls tancats i movent el cap amunt i avall al ritme de la melodia donava la sensació que les paraules em sortien de ben endins.

“Baby my heart could still fall as hard
At twenty three”

I un altre cop la mateixa interpretació. Era una part de la cançó que m’agradava en particular, no sé mol bé si pel que deia, per la melodia, per la força o un mica per tot plegat.

Un clàxon va sonar traient-me momentàniament de la màgia de l’escenari on estava cantant. Els cotxes de davant meu havien arrencat i jo no me’n havia adonat. Vaig continuar cantant mentre inspeccionava el pàrquing a la recerca d’un lloc lliure.

“I’m thinkin’ bout how
People fall in love in mysterious ways
Maybe just the touch of a hand”

Ara cantava amb els ulls oberts, obvi, però amb el mateix sentiment i la mateixa entrega que abans. Eren versos potser menys intensos però no per això havia que entonar-los de qualsevol manera. M’encantava la cançó i, no només em sabia la lletra de memòria, sinó que també coneixia a la perfecció les diferents entonacions, el matisos que calia donar a cada estrofa, les pauses que calia fer… en fi, tot.

“Me, I fall in love with you every single day
I just wanna tell you I am”

Una mica conscientment havia abaixat el timbre de veu perquè s’acostava un dels moments màgics de la cançó i, d’aquesta manera, semblava que li podria donar més èmfasi. M’anava aturant i tornava a posar-me en marxa en funció de la sort que tenien els vehicles que circulaven al meu davant. A més sort, més aturades…

So honey now
Take me into your lovin’ arms
Kiss me under the light of a thousand stars
Place your head on my beating heart

Versos memorables que requerien entonar amb força i convicció! Ulls tancats, rostre mirant amunt i movent-se segons la cadència que marcava la melodia. Pronunciació acurada de totes i cadascuna de les paraules, com si volés que algú m’entengués… expressió de desig frustrat?

I’m thinking out loud
Maybe we found love right where we are

Cantant a modus de conclusió, de dolça interpretació, com obrint una finestra d’esperança… Tornava a estar aturat. Dos energúmens discutien per un lloc d’aparcament, encara que jo no sentia el que deien. Estava concentrat en la cançó i en la seva interpretació. Li cantava a ella…

When my hair’s all but gone and my memory fades
And the crowds don’t remember my name
When my hands don’t play the strings the same way (mm)
I know you will still love me the same

La melodia em tenia atrapat i els meus dits acaronaven les cordes d’una guitarra imaginaria que plorava dolçament les darreres notes de cada vers. Ara ja circulava i havia canviat tres o quatre cops de passadís, però l’objectiu d’aparcar seguia sent una missió quasi impossible. Hauria de trucar l’Ethan Hunt? Encara que, en aquells moments, amb aquella cançó, no trobar aparcament no m’importava en absolut. No volia deixar d’escoltar-la, de cantar-la, de sentir-la…

Cause honey your soul
Could never grow old
It’s evergreen

Pauses marcades, interpretació vehement, sensació d’agradar-me… De nou aturat. Em recreava en la interpretació, vivia la cançó. Si tancava els ulls, la veia a ella mirant-me, escoltant-me, somrient-me… Aquesta visió feia que em deixés portar encara més per la música, abandonant-me a la seva lletra i a la seva tonada.

Baby your smile’s forever in my mind and memory
I’m thinkin’ bout how
People fall in love in mysterious ways
Maybe it’s all part of a plan
I’ll just keep on making the same mistakes
Hoping that you’ll understand

Uns quants vehicles davant meu semblava haver-hi algun problema de difícil solució. Un cotxe, que volia passar tant si com no, no havia esperat a que un altre aparqués completament i els dos s’havien enganxat. Enrenou. Jo estava bloquejat, no podia fer res més que esperar a que es desenganxessin i es pogués avançar. No podia anar enrere, dons darrere meu ja hi havia molts cotxes.

That baby now (ooh)

Gran moment! Ulls tancats, respirant sentiment, diàleg gestual, comunicació no verbal. Aturat en aquell tram del pàrquing podia desplegar totes les meves dots d’interpretació musical i viure-ho com si el cotxe fos l’escenari i el pàrquing el teatre.

Take me into your loving arms
Kiss me under the light of a thousand stars
Place your head on my beating heart
I’m thinking out loud
Maybe we found love right where we are

Quan cantava aquesta darrera estrofa… millor dit, quan li cantava aquesta darrera estrofa un raig d’esperança il·luminava les meves paraules, un raig que simbolitzava el desig de sincronitzar els batecs dels nostres cors, que ens alliberava d’equivocacions passades i de dubtes futurs, que ens conduïa a un món nostre i de ningú més…

Amb els ulls tancats la visió d’ella em venia nítida, fresca, suggerent… Vaig imaginar que les nostres mirades es trobaven i dansaven deixant-se portar per la melodia, acaronant-se suaument com només les mirades saben fer-ho, agafades l’una a l’altre com si no hi hagués demà… Poc a poc van anar creixent en intensitat i es van transformar en els nostres cossos, que ballaven, que es fregaven, que es besaven…

Baby now
Take me into your loving arms

La imatge, la música i les paraules em van transportar cap a un lloc secret on només hi érem ella i jo. Vaig cantar, cridar?, aquells versos com si m’hi anés la vida, posant-hi tot el que hi tenia dins mentre no deixava de mirar-la als ulls. Li estava parlant.

Kiss me under the light of a thousand stars (oh darlin’)
Place your head on my beating heart

Em semblava estar en el moment àlgid de la meva interpretació… hi ho estava, encara que no de la manera que jo imaginava. Al entrar al pàrquing havia abaixat, sense adonar-me’n, les finestres del conductor i de l’acompanyant… i no les havia tornar a pujar. I havia quedat parat just on hi havia els caixers automàtics del pàrquing… tothom que anava a buscar el cotxe passava per allà.

I’m thinking out loud
Maybe we found love right where we are
Maybe we found love right where we are
And we found love right where we are…

Aliè a aquestes circumstàncies, vaig pronunciar els darrers versos i lentament vaig anar obrint els ulls. Un munt de gent s’amuntegava al voltant del cotxe. Una noia va començar a aplaudir tímidament i, en pocs segons, unes quantes persones la van imitar. Jo volia desaparèixer. De manera inconscient vaig anar fent-me petit i enfonsant-me en el seient. No sabria dir exactament el pantone del color que va agafar el meu rostre, però de ben segur que era d’un vermell molt pujat. Vaig intentar que m’aparegués un somriure a la cara, però no crec que “allò” passés de ganyota.

De sobte, entre la gent que hi havia al voltant del cotxe vaig reconèixer una cara… era ella! Ara sí que em volia morir! Ridícul clamorós i davant d’ella! Vaig dubtar entre dir-li algun convencionalisme, saludar-la amb algun gest o intentar seguir “rient” i no dir res. Llavors, quan més malament em sentia, quan pitjor ho estava passant, vaig veure que ella em mirava divertida i reia. I me’n vaig adonar que mai, fins aquell moment, havia estat capaç de dibuixar-li un somriure tan bonic i tan sincer. Potser tot el que havia de fer era, simplement, ser jo mateix…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s