Greta Laroban

Vaig sortir de la feina cap a les set de la tarda i vaig anar a buscar el tren per tornar a casa. Vaig asseure’m davant d’una dona d’uns quaranta cinc anys que tenia els ulls extremadament negres. Hi havia quelcom d’estrany en la seva mirada. Era aterradora per lo inexpressiva, i a la vegada no podia deixar de mirar aquells ulls: m’hipnotitzaven. Em donava la sensació que podia veure-hi dins meu i que no hi havia cap recó del meu cervell on hi pogués amagar un pensament. Em sentia totalment transparent i indefens davant de la seva mirada… Per això m’esforçava per no mirar-la directament als ulls. El tren va sortir puntual a un quart i cinc de vuit. Mitja hora i estaria a casa. Vaig començar un llibre que m’acabaven de regalar: Seda, d’Alessandro Baricco. Me’n havien parlat molt bé i tenies ganes de llegir-lo. Volia tenir la meva mirada ocupada en alguna cosa que no fos aquella enigmàtica dona. Anava per la segona pàgina del llibre quan, de sobte, la dona dels ulls extremadament negres em va interrompre.

  • ¿A quina estació baixa?

La pregunta em va desconcertar.

  • Dons baixo a Sant Cugat – vaig contestar-li amb un cert recel – Per què ho pregunta?
  • Hauria de baixar a Mira-Sol.

Aquesta afirmació em va desconcertar més. Vaig intentar forçar un somriure.

  • Per què hauria de baixar a Mira-Sol? Jo visc a Sant Cugat… – vaig començar a dir-li.
  • Perquè el que està esperant que passi succeirà allà – em va replicar secament.

Cada frase que pronunciava aquella dona feia que em sentís més desconcertat i que la meva sorpresa fos cada cop més gran.

  • No acabo d’entendre què vol dir…
  • El futur que desitja l’espera a l’estació de Mira-Sol. Cada dia baixa a l’estació equivocada. Només intento avisar-lo.

No sabia què pensar, tot plegat era molt desconcertant. Vaig concloure que aquella dona estava boixa, per lo que vaig optar per tornar al meu llibre i no dir-li res més. Ella tampoc va parlar-me més. Al arribar a l’estació de Sant Cugat, com cada dia, vaig baixar del tren per anar cap a casa. Mira-Sol era l’estació següent… Reconec que, durant uns segons, vaig pensar: “I si vaig fins a Mira-Sol?”, però ràpidament ho vaig descartar. Només va ser un pensament fugaç. Vaig tenir por que aquella dona dels ulls extremadament negres hagués pogut escoltar-lo…

Al dia següent me la vaig tornar a trobar. Quan vaig sortir de la feina i vaig agafar el tren la dona d’ulls extremadament negres es va asseure al meu davant i em va preguntar a quina estació baixava, tal i com havia fet el dia anterior. Aquest cop, però, no vaig contestar-li.

  • Hauria de baixar a Mira-Sol – va dir-me desprès d’uns instants de silenci.

Ni la vaig mirar. No li vaig fer cas i, com el dia anterior, vaig baixar a Sant Cugat. La mateixa situació es va repetir durant cinc dies més. Sempre em trobava a aquella dona en el tren de la tarda, sempre em preguntava a quina estació baixava i sempre em deia que havia de baixar a Mira-Sol. Inclús vaig canviar d’horari per agafar, així, un altre tren, però això no va fer que deixés de  trobar-me-la.

El dia que feia vuit des de que me l’havia trobat per primer cop, quan el tren va posar-se en marxa, ella no havia aparegut. Vaig repassar tota la gent que hi havia al vagó. No hi era. Aquest fet em va donar certa tranquil·litat, perquè dia a dia la seva presència m’havia anat causant inquietud. Durant el viatge, però, vaig pensar en ella i en el que sempre em deia. Quan vaig a arribar a l’estació de Sant Cugat em vaig aixecar per baixar però en el darrer moment m’ho vaig repensar. Aniria fins a Mira-Sol i baixaria allà. Havia arribat a sentir curiositat, i aquest cop que ella no hi era podia ser l’ocasió propicia per esbrinar què “m’esperava” a Mira-Sol. Quan vaig baixar del tren només hi havia una persona asseguda en un dels bancs de l’andana. Era la dona dels ulls extremadament negres. Vaig anar directe cap a ella.

  • Què fa aquí? – vaig preguntar-li.

Al escolar-me em vaig sentir ridícul. Li estava demanant explicacions a una boixa que no coneixia de res. Segurament jo també m’estava tornant boig.

  • Esperar-lo. Sabia que vindria.
  • Qui és vostè?
  • Això no és important. Només sóc un mitjà… a vegades veig coses i les explico.
  • És una mèdium?
  • M’han anomenat mèdium, vident, bruixa, pitonissa… una infinitat de coses.
  • Perquè em persegueix?
  • Jo no el persegueixo, només intentava avisar-lo.
  • Avisar-me? De què?
  • De que algú l’estava esperant en aquesta estació… Però no em va fer cas. Ha arribat tard. Ella ja ha marxat.
  • Ella?
  • Les oportunitats són com les postes de sol. Si esperes massa te les perds.
  • Qui és ella?
  • No la conec… ni vostè tampoc.
  • La coneixeré algun dia? La puc trobar encara?
  • La veritat?
  • Sí, la veritat…
  • No ho sé, hauria de tirar-li les cartes per saber-ho.

Es va fer el silenci. No gosava mirar-la però em resultava impossible, aquells ulls… Només un cop abans m’havien tirat les cartes, feia molts anys, i havien predit una desgràcia… que s’havia complert.

  • Tiri-les! – vaig exclamar en un impuls sobtat.
  • No puc, no tinc les cartes aquí, si em vol venir a veure…
  • On? – vaig escoltar-me preguntar.

De la seva bossa va treure una targeta. Me la va entregar i desprès es va aixecar per, lentament, enfilar l’andana cap a la sortida de l’estació. Tenia un caminar elegant. No era ni grossa ni prima. Els seus moviments semblaven respondre a una melodiosa cadència. Vaig mirar la targeta que m’havia donat:

“Madame Greta Laroban

Tarotista

Carrer Jaen 35 (baixos)”

De repent vaig sentir la necessitat de capturar aquella mirada, de veure-la un cop més, de mirar directament a aquells ulls i deixar-me anar. Estava a pocs passos meus. Vaig agafar el mòbil.

  • Madame Greta!

Ella es va girar en el mateix moment que jo premia el disparador per fer-li una fotografia. Per un instant els seus ulls extremadament negres es van trobar amb els meus. No hi ha paraules per descriure l’amalgama de estranyes sensacions que aquella mirada em va provocar. Els meus ulls la van seguir fins que va desaparèixer escales avall. Llavors vaig mirar la fotografia que li havia fet. No podia donar crèdit al que vaig veure:

Greta Laroban

Al veure la fotografia una esgarrifança em va recórrer tot el cos. Vaig sentir por. Havia fotografiat una carta del tarot! No donava crèdit al que estava veient. Era impossible, no hi havia cap explicació… Vaig fer la fotografia molt ràpid, però es veia perfectament que era la carta de “La Sacerdotisa”. Qui era realment aquella dona? No podia ser casualitat que hagués aparegut en la meva vida. El meu futur ja no es podria explicar sense ella… Vaig tornar a mirar la targeta que m’havia donat. Aquella adreça no estava lluny de l’estació…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s