Ginesta

014Lledó de Belenguer, senyor que dominava la contrada coneguda com el lloc de Tous avui municipi de Sant Martí de Tous, era un home dèspota, malcarat i depravat, conegut sobretot per la seva cobdícia i crueltat. Tothom li tenia por excepte la seva filla Ginesta, que era la única persona que gosava plantar-li cara. La seva esposa havia mort al donar a llum. Lledó tenia per a Ginesta ambiciosos plans de futur. Volia casar-la amb l’hereu d’una família noble emparentada amb la reialesa francesa, per tal d’augmentar la seva notorietat i influència a la cort. Ginesta no ho volia, dons estava enamorada del jove Hug, un camperol que conreava terres que pertanyien al Senyor de Tous. Quan en Hug tenia vuit anys acusaren a la seva mare de bruixeria i hagué de fugir al bosc per salvar la vida. No l’havia vist mai més. El seu pare havia mort feia uns mesos en un desgraciat accident de cacera en el que el Senyor de Tous el confongué amb un senglar. Hug, igual que la seva mare, tenia un floc de cabell blanc al cantó esquerre que contrastava força amb la seva cabellera negra. Des de ben petits, Ginesta l’havia defensat de les mofes de la mainada del poble. Així havia nascut la seva amistat i alguna cosa més… que anà a més.

Ara els dos joves es veien d’amagat al costat del cementiri, situat als afores del poble i on, des de la posta de sol fins a l’alba, mai ningú s’hi acostava. Ginesta utilitzava un túnel secret que portava des dels soterranis del castell al camp d’alfals del costat del cementiri. Al camí que vorejava el castell hi havia un obelisc coronat amb una creu. Darrere d’ell hi havia crescut un gerdó i, quan Ginesta volia veure a Hug, una de les seves serventes hi deixava lligada una petita cinta de color roig. Hug sabia, així, que aquell vespre na Ginesta l’esperaria al cementiri.

Però la criada de Ginesta volia guanyar-se alguna cosa més que el favor del senyor, i heus aquí que un bon dia li ho explicà tot al Senyor de Tous. Lledó muntà en còlera i maldigué a tort i a dret. Sense perdre un segon sortí cap el dormitori de la seva filla esbroncant-la de valent pel seu engany i prohibint-li tornar a veure aquell noi. Al dia següent, cridà a Hug al castell. Li digué que havia tingut un somni en el que en Hug l’assassinava i que, davant del fet que pogués esser premonitori, havia decidit fer-lo fora del seus dominis. Tenia fins a la propera lluna plena per a recollir totes les seves pertinences i marxar del poble. A partir de la propera lluna plena seria declarat fora de la llei. Només restaven tres dies.

El matí del tercer dia Ginesta li va demanar a la criada que deixés la cinta roja al gerdó. A ella li va faltar temps per anar a explicar-li al senyor. Lledó es va enfurismar moltíssim i li digué a la criada que no hi deixés cap cinta roja. Si en Hug no acudia a la cita decebria completament Ginesta i faria que el seu amor comencés a trontollar. Però succeí que Lledó de Tous es repensà, i cregué  que seria millor anar personalment al cementiri i observar la reacció de la seva filla quan se’n adonés que el seu estimat no acudia a la cita. Volia gaudir amb la seva decepció. I també succeí que, en el darrer moment, la criada se’n penedí de la seva traïdoria i deixà la cinta roja al gerdó perquè els dos enamorats es trobessin, qui sap si per darrer cop. Aquell capvespre, nit de lluna plena, Lledó arribà el primer i s’amagà a la barraca de pedra seca que hi havia entre el cementiri i el camp d’alfals. Des d’allà podia observar perfectament el mur del cementiri. Al cap d’una estona aparegué Ginesta, que sortint pel passadís secret del castell va passar pel davant de la barraca on el seu pare estava amagat. Portava un farcell amb roba. Semblava que pensaven fugir junts. Es quedà esperant al costat del mur oest del cementiri. Malgrat la decepció per l’engany de la seva filla un somriure d’orella a orella es dibuixà a la cara de Lledó, somriure que s’esborrà quan veié aparèixer en Hug. Lledó, encegat per la ràbia i fora de sí començà a córrer, daga en mà, cap a la parella. Els joves, sorpresos per la presència de Lledó, es quedaren com petrificats i  restaren immòbils durant uns pocs però crucials instants. Lledó havia començat a córrer i, només arribar on ells eren, intentà apunyalar en Hug. Ginesta xisclà i, amb un àgil moviment, es col·locà entre Hug i el seu pare, mentre cridava: “¡No pare, no el matis!”. Però Lledó ja havia deixat anar el braç amb força quan Ginesta s’interposà entre els dos homes i la daga es va clavar fins l’empunyadura al cos de Ginesta, que caigué a terra quasi immediatament… morta. Els dos homes quedaren momentàniament paralitzats mentre contemplaven el cos sense vida de Ginesta. Sobtadament començà a bufar un fort vent huracanat que, venint des del camp d’alfals, escombrà els voltants del cementiri. El vent va desequilibrar a Lledó fent-lo caure al terra just en l’instant en que atacava a en Hug. Això el salvà d’una punyalada mortal. La daga només el ferí lleument al costat esquera, sota les costelles. Hug fugir corrent cap el bosc mentre Lledó s’aixecà i el perseguí amb intenció de rematar-lo. Lledó, més vell, gros i pesat, aviat desistí de perseguir-lo, dons se’n adonà que, tot i que en Hug estava ferit, mai l’atraparia. Cap dels dos homes va veure l’enorme senglar que contemplava immòbil l’escena des del llindar del bosc, a l’altre cantó del camp d’alfals. Un senglar que tenia un floc de pel de color blanc al cantó esquerre…

Lledó enterrà la seva filla al passadís secret del castell. Al dia següent manà segellar ambdós costats perquè ningú hi passés mai més. Explicà que en Hug havia raptat a la seva filla i que se l’havia emportat cap al bosc. S’organitzaren batudes amb la gent del poble per rescatar a Ginesta del seu segrestador. Però tan sols trobaren un rastre de sang que finalitzava en un petit clar del bosc on hi havia, feta un manyoc, roba d’home ensangonada. Només Lledó estava segur de qui era la roba. Per més que buscaren no van trobar rastre de Ginesta… La recerca fou totalment inútil i, passats uns dies, es deixà de buscar-los. Lledó va passar de l’enfuriment per no haver trobat en Hug, a la tristor de saber-se el botxí de la seva única filla…

Lledó es tancà al seu castell i caigué en una profunda depressió. No se’n assabentà que a les nits de lluna plena, quan es feia fosc, una parella de senglars que tenien un floc de pel de color blanc al cantó esquerra apareixien en el camp d’alfals just on hi havia l’entrada segellada del passadís secret del castell. Quasi al mateix temps s’aixecava un fort vent que semblava acaronar la veu d’una noia xiuxiuejant: “¡No pare, no el matis!” un cop rere un altre…

Quan quasi havien passat dos anys de la mort de Ginesta, Lledó de Tous sortí per primer cop del castell i passejà pel poble. Expliquen que, en veure les mirades de la gent amb les que es creuà, se’n adonà que tothom sabia el que havia fet aquella maleïda nit, i que en veure’s descobert no pogué resistir més el sentiment de culpabilitat. Al dia següent es suïcidà llançant-se al buit des de la torre del castell. A partir de la seva mort mai més va tornar a aixecar-se aquell vent huracanat i tampoc, a les nits de lluna plena, es tornà a sentir la veu de Ginesta. Però el senglar mascle que tenia un floc de pel de color blanc al cantó esquerre seguí acudint cada lluna plena al camp d’alfals. Fins i tot, hi ha qui diu que encara avui segueix venint-hi…

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s