Quelcom més que un dinar

restaurantCom d’altres vegades vàrem anar a dinar a un petit restaurant que hi havia al costat de la feina. Era dijous, i això volia dir paella i que només hi anàvem ella i jo. Els dijous no es quedava a dinar ningú més. No és que ella em caigués malament, ni molt menys, però haig de reconèixer que podia arribar a ser un pel pesada. Bé, bastant… I quan estaven els dos sols, més. Però mai m’ha agradat dinar sol…

Només quedava una taula. Ens vàrem asseure i vàrem demanar el dinar. Ella m’explicava coses relacionades amb el projecte en el que treballava en aquells moments: problemes que hi havia, anècdotes de reunions, demanava el meu parer sobre algun tema, em comentava opcions que veia per tirar endavant el projecte en els terminis acordats… Però de sobte una altra conversa va fer que deixés d’escoltar-la.

  • Perquè no t’apuntes a una web d’aquestes per buscar parella que hi ha a Internet? – li deia una senyora que devia rondar els vuitanta a una altre més jove que estava asseguda al seu costat.

Vaig parar l’orella oblidant-me, ho he de reconèixer, de la meva companya de taula, que seguia parlant encara que, en aquells moments, jo no l’escoltava… A l’altre cantó del passadís, en diagonal amb nosaltres, hi havia una taula amb tres generacions assegudes al seu voltant. Quatre persones: una àvia i la seva filla, ambdues de cara a mi, i la neta i un amic, o més que amic, de la neta, que em donaven l’esquena. Aproximadament una sèrie numèrica  de vuitanta, cinquanta, vint-i-cinc i vinc-i-cinc. Més o menys. Pel que vaig deduir de la conversa la situació era la següent. La filla s’havia separat recentment. L’àvia, la neta, i a vegades també l’amic de la neta, li deien que havia de sortit i menjar-se la nit… Ja veus tu l’àvia! Ella era molt reticent. No en tenia ganes. Li proposaven, com a primera mesura, registrar-se en una web de “singles” per conèixer gent, atès que lo de menjar-se la nit per ella mateixa apuntava a tenir poc futur. Ella tampoc veia clar lo d’utilitzar aquesta mena de webs per conèixer gent.

  • No vull apuntar-me a coses d’aquestes, quina vergonya… potser més endavant, si estic molt desesperada – deia.
  • No siguis burra Judith! – replicava l’àvia – És la millor manera de conèixer gent sense forçar cap situació ni semblar que busques no sé què. Ara és molt normal… Sembla que siguis més vella que jo.

Definitivament l’àvia era una canya.

  • En aquests llocs s’hi apunten tota classe d’homes, de normals també mare. No tots son estranys i desesperats com penses tu, que et conec. I tampoc has d’anar-te’n amb el primer que passi! Es tracta que et diverteixis!
  • No sé… és un tema que em fa una mica de… no sé, por suposo… no m’imagino en una cita amb algú que he conegut mitjançant Internet…

En aquell punt del dinar la meva companya de taula seguia parlant, ara sí, definitivament sola. Jo, de tant en tant, assentia amb el cap o deixava anar un “clar”, “entenc” o un simple “sí”. De fet no sabia molt bé el que m’estava explicant. I a vegades em costava seguir la conversa de l’altre taula, i em perdia algun tros. Això em feia més ràbia. El cambrer va venir a treure els plats de la taula.

  • Postres? Cafès?
  • Dos cafès sols, si us plau – va demanar ella, que coneixia els meus hàbits culinaris.

Aquella interrupció em va tornar a la meva taula i vaig veure que la meva companya de feina seguia tenint corda per estona amb els problemes del seu projecte. No vaig gosar interrompre-la, i vaig tornar a la taula de l’altre cantó del passadís…

  • Dons podria ser divertit – deia l’àvia – Vols que ens hi apuntem les dues?
  • Mare! – va exclamar la filla amb cara d’espant mentre la neta i el seu amic no paraven de riure – Estàs com un llum!
  • Perquè tinc el Miquel – va dir la neta tota divertida mirant al seu amic – Si no ens podríem apuntar les tres!
  • Quin perill! Em sembla que a partir d’ara faré que no us conec… ja veig que sou capaces de posar-me en situacions massa compromeses…

El to, una mica més alt, de la meva companya de dinar em va fer tornar altre cop.

  • Anem? On ets?
  • Sí anem, anem…

Quan havíem ja sortit del restaurant em vaig aturar i li vaig dir que m’esperés allà, que havia d’anar al lavabo. Mentida. Vaig tornar a entrar i em vaig dirigir directament a la taula de les tres generacions.

  • Perdonin, però no he pogut estar-me d’escoltar la seva conversa. Les taules estan molt juntes i es sent tot… – vaig dir arrastrant les darreres paraules.

Tots em miraven amb expectació, especialment l’àvia.

  • Jo també m’acabo de separar i tampoc veig molt clar lo d’apuntar-me a aquestes webs de cites que hi ha a Internet per poder conèixer gent. I bé, volia proposar-te una cita… No som uns complerts desconeguts, no m’has conegut per Internet… Hem compartit un dinar, en taules separades, sí, encara que no massa… – vaig dir-li intentant mostrar un dels meus millors somriures.

D’això aviat farà deu anys, i encara avui, quan ho recordem, es posa tan vermella com s’hi va posar aquell dia. Perquè  sí, la Judith va acceptar la cita que jo li vaig demanar…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s