Campanades a morts

ayuntamiento-el-masnou-2054031El tren avança a bon ritme seguint la línia de la costa. El mar està calmat i mostra un intens to blau decorat amb suaus pinzellades intermitents de escuma blanca. Hi ha un cel diàfan, sense un sol núvol. L’única música que s’escolta és la del sotragueig del tren quan pressiona sobre les travesses de fusta que hi ha a les vies. Aquest so em dispara la imaginació. Platja, barques, nanses, el Seaview… imatges que venen i van a gran velocitat dins el meu cap. El despertar dels sentits, mosquit, coixí, sang… vivències que es barallen per aparèixer i que evoquen una època que creia oblidada. La velocitat del tren va disminuint progressivament. Ens aproximem a l’estació. Quan baixo del tren la música ha canviat de cop. El campanar de l’església toca a morts. Per un instant el cor se’m encongeix, sento un opressió al pit i un esglai s’ofega abans de sortir. Les campanes no paren de sonar seguint la seva cadència. Els so és pesat, dens, com fet de plom.  Carrers estrets, deserts a aquesta hora. Intens olor a salnitre que penetra dins el meu cos. Més records… Cubell ple d’aigua, cadira trencada, el ball de Santa Rosa… Vaig pujant cap a l’església guiat pel so de les campanes. La cadència em martelleja el cervell. Els carrers cada cop són més empinats. Hi ha un tram d’escales. El so de les campanes és molt més fort. Estic arribant. Els records s’acceleren. Casinet, perla, faixa… Al pujar el darrer esglaó apareix una caixa de pi. Nua, simple, freda, envoltada de gent… Tons negres, plors, “veyes”… Discursos molt gastats, preguntes sense resposta, emocions desbordades, records acumulats… Paraules de condol i de consol, sentiments a flor de pell. M’obro pas entre tota aquella gent. M’aturo. Parlo. Cares conegudes, envellides però conegudes. Ulls tristos, llàgrimes sinceres, mirades que no veuen, desconcert… No cerco res, tan sols sóc allà, quaranta anys desprès. Darrera meu un gos comença a bordar. Per un instant em recorda a la Negrita… La busco amb la mirada. No és ella. Parlo amb més gent, gent del passat, un passat que ha tornat a cobrar vida en mig d’aquesta plaça.

M’acomiado de la gent i de la meva infantessa. Faig el camí de retorn cap a l’estació. Ja no sonen les campanes. Els carrers ja no són buits, s’han omplert de vida: de les rialles i els xiscles dels nens, de parelles que passegen el seu amor mentre es diuen coses boniques, de persones que van i venen, de moviment, de soroll, de colors…  Tots ells aliens a les campanades a morts que han sonat fa una estona. Agafo el tren de tornada. Al vagó hi ha una noia que toca el violí. Interpreta Missing you… quina causalitat! Sona força bé. Tanco els ulls i, deixant-me portar per la música, repasso les darreres hores. Penso en moments llunyans viscuts en aquell poble. Molts primers… Primera platja, primer castell de sorra, primer amor, primer petó, primer… Els versos de la cançó no paren de donar voltes dins del meu cap:

Teardrops dripping
turn my face
turn my face
Where, how, why?
Missing you”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s