Boira i silenci

rosa_desiVa despertar-se envoltat de boira, de boira i de silenci. Una boira espessa que olorava a Nadals ja llunyans. Es va incorporar i se’n adonà que estava nu. Instintivament es va tapar els genitals amb les mans… Mirà en totes direccions per acabar comprovant que estava sol, que allà amb ell no hi havia ningú. Buscava la seva roba, però no hi veia més enllà d’uns pocs centímetres… Va palpar a cegues el terra que hi havia al seu voltant. El percebé inhòspit, immutable, fred… però res hi trobà. Es va aixecar lentament. Un cop dret, la seva perspectiva no havia canviat gaire. La mateixa boira. El mateix silenci. Al seu darrere li va semblar intuir, més que veure, una tènue brillantor, com si més enllà de la boira s’hi amagués una petita llum. Caminà, amb pas titubejant, cap aquell petit senyal lluminós, cap a aquella escletxa que semblava fugir de la foscor i la monotonia, que donava una nota de color a aquell paisatge gris i anodí… La mateixa boira. El mateix silenci. A mesura que avançava li semblava que la brillantor era més intensa. Tot i això, els seus ulls només veien boira, com si es trobés al vell mig del no res. Mort?

La llum s’havia fet més gran i ja donava claror, no molta, però la suficient per distingir al seu davant una ombra allargada i prima, coronada amb una part de més amplada. No semblava cap amenaça, era més aviat minsa, però malgrat tot va tornar a tapar-se els genitals amb els mans. Es sentia excessivament vulnerable. Envoltat de boira. Envoltat de silenci. El silenci de la boira… L’ombra, de manera quasi imperceptible, es balancejava suaument amb una cadència deliciosament uniforme. Om diria que ballava al so d’una melodia imaginària.

De sobte el silenci li semblà menys silenci. Era un silenci diferent. Un silenci que parlava, que li parlava a cau d’orella. Que l’animava a menjar-se les pors. Que l’empenyia perquè no s’aturés. Que li deia que la vida era camí. Que el camí no sempre s’escollia, però que la intuïció el guiaria, que es deixés portar… La brillantor de la llum ja no augmentava. L’ombra havia crescut, però seguia semblant inofensiva. Continuava caminant endavant, lentament, tantejant cada petjada, encara que amb més confiança en sí mateix. No era una confiança raonada, era una confiança sentida, intuïda… De cop la boira s’esvaí.

Una gran roca aparegué al seu davant. Grisa. Dura. Freda. Al vell mig de la pedra havia brotat, miraculosament, una rosa vermella. Es divisava un immens prat de gespa grisa. El cel també era gris, i semblava completament cobert de núvols, excepte en un punt. Els raigs d’un llunyà sol acabat de néixer trencaven la grisor del paisatge. Tot, excepte el sol i la rosa, era gris i fred. Va sentir que l’acaronava una lleugera brisa.  Va apropar-se a la rosa per agafar-la. Només tocar-la es petrificà. Estava vivint una escena impossible, d’una rosa impossible, en un paisatge impossible. Impossible viure allò… Va tornar a despertar-se.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s