La carta

LlacL’Steven va tornar a la casa on d’infant passava les vacances d’estiu i que any rere any l’havia vist créixer. Avui quasi sense utilitzar, estava situada al costat d’un llac i envoltada de pins, alguns d’ells centenaris. Seguint pel camí que sortia des de l’entrada principal s’arribava a un petit embarcador ple de records per l’Steven. Capbussades, lectures, migdiades, algun que altre petó… aquell embarcador havia estat testimoni del seu primer petó i del seu primer desengany. Des de la casa es divisava la silueta de dues gandules que la seva imaginació de nen havia tants cops transformat en els objectes que els seus jocs necessitaven: iot, parapet, trinxera, llit…

Aquest cop l’acompanyava la seva amiga Laura. Venien a buscar un joc antic que l’Steven recordava que tenia. Van obrir la porta. Al trepitjar el terra van poder comprovar com cruixia la fusta. Pel soroll que feia, om diria que el terra s’anava a trencar en qualsevol moment. Tot estava igual com l’Steven ho recordava, encara que amb una inquilina nova: la pols. N’hi havia per tot arreu i en quantitats ingents. Els va fer estossegar vàries vegades.

  • Ostres, quina quantitat de pols que hi ha! – va exclamar la Laura.
  • La casa quasi no s’utilitza, i no es neteja gaire sovint… – va confessar l’Steven.
  • Anem a buscar el joc, ha d’estar al soterrani.

Van dirigir-se cap el soterrani recorrent un munt d’estances: menjador, biblioteca, sala d’estar… que a la Laura li semblaven com encantades, tretes d’una pel·lícula antiga, d’aquelles en blanc i negre i doblades amb una dicció i vocabulari marcadament correctes.

  • Aquest soterrani em porta una pila de records – va comentar l’Steven – El meu germà gran em feia passar por quan, de petits, jugaven a “les tenebres”, una variant del joc “del escondite” però jugat a les fosques. Quan estàvem jugant, posava una cançó que en a mi em semblava terriblement macabra i que em deixava paralitzat. Em posava en un racó i no era capaç de mourem. M’aterrava. Sempre em trobaven.
  • Quina cançó? – va preguntar ella.
  • Years ago… sembla com si encara estigués sonant, com si fos part de la casa…

Va tractar de treure-se-la del cap. Era allà per cercar el joc i no per recordar histories del passat. Hi havia molta pols, i es protegien els ulls i el nas amb les mans…I també hi havia masses caixes. Estaven etiquetades, sí, però amb, el pas del temps, moltes no es podien gairebé llegir. Si no tenien sort, trobar aquell joc els hi podia portar moltes hores.

Van dividir-se la feina. L’Steven buscava en les caixes de color, teòricament, marró, perquè hores d’ara eren d’un color entre indefinit i inexistent, i la Laura per les, també teòricament, negres, encara que en aquestes, al ser les darreres que es van utilitzar, el color s’intuïa bastant més. Trobar el joc els li va portar quasi un parell d’hores. A darrera hora de la tarda, quan afora el sol començava a donar pas a la lluna, va aparèixer davant dels ulls de l’Steven una caixa una mica atrotinada amb un rètol on es llegia EL PALÉ.

  • L’he trobat! – va exclamar l’Steven tot cofoi.

La Laura es va acostar mentre ell obria la caixa i desplegava un tauler de cartró que hi havia dins.

  • Mira, et presento al precursor del Monopoly… Amb aquest joc vaig conèixer per primer cop noms de carrers de Madrid: Paseo de la Castellana, Juan Bravo, Sor Ángela de la Cruz, Serrano, Glorieta de Bilbao…
  • Què bé! Li farà força il·lusió a la Victoria… sempre m’havia dit que de petita l’havia tingut, i que el va perdre en algun trasllat. Serà un bon regal d’aniversari…
  • Sí, aquí només estava criant pols… Ja et vaig dir que el tenia, no sabia on, però el tenia.
  • ¿Què és això? – va preguntar la Laura assenyalant una carpeta de plàstic, en un altre temps transparent, que contenia folis escrits a mà.

Abans que l’Steven pogués reaccionar ella va treure els folis que hi havia dins. Ell es  va quedar glaçat. “Què dimonis feia això aquí?”, es preguntà.

  • No és res, no és res… – va dir nerviosament, al mateix temps que volia agafa’ls-hi de les mans.
  • Quiet! – va respondre ella fent un ràpid moviment per posar-se els papers a l’esquena – Deixa’m llegir-los, que si tens tant d’interès en prendre-me’ls vol dir que és quelcom interessant…

Va començar a llegir en veu alta.

“Aquesta historia va de tu i de mi, va de nosaltres, encara que no d’un nosaltres tradicional, sinó del nostre propi nosaltres, del que hem anat modelant amb el pas dels dies… Parlo d’un nosaltres que anem construint a cop de moment, col·leccionant instants… compartint alegries, somnis, i també penes… I que està forjat a base de somriures, de tendresa, de lleus carícies, de sinceritat, de confiança, de petons…Parlo d’un nosaltres indomable que ens portarà allà on els dos vulguem, parlo d’un sentiment tan bonic que ens hem jurat no deixar de sentir-lo mai. T’havia inventat mil vegades abans, però no tan perfecte, no tan a la meva mida…

Encara que faci temps que sé qui ets mai abans t’havia conegut, i he hagut de tornar “a la casella de sortida” per trobar-te. He hagut de tornar al principi per adonar-me’n que allò que tímidament em semblava sentir, allò que constantment em negava, allò que mai gosava manifestar, allò… no era altra cosa que amor. I llavors he pensat que, potser, mai abans havia realment sentit, mai abans havia connectat veritablement amb algú… És una sensació plena de contradiccions; coneguda i nova al mateix temps, que no et deixa pensar però que estimula la imaginació fins a límits mai assolits, que provoca un vertigen dolç que fa que deixar-se anar sigui la única opció…

Vull continuar posant-me nerviós quan sé que t’haig de veure, vull que les papallones no fugin mai del meu estomac, vull que despullar-me davant teu sigui sempre tan natural, tan ple de complicitat, de confiança… Vull que continuï sense haver-hi promeses, demandes, esperances… perquè això es signe de llibertat, de tria, d’opció escollida sense condicions… Vull fer del silenci refugi, aliat, melodia interpretada només per a nosaltres. M’agradaria que ara fos sempre, i que sempre fos ara…

Unes quantes llàgrimes van anar apareixent en el rostre de l’Steven a mesura que ella llegia aquell text. Això el va sorprendre. Ell mai plorava, però reviure el record del que no va ser i hagués pogut ser el va desbordar. Tants anys desprès encara era capaç de viure aquell sentiment, encara l’emocionaven aquelles paraules, encara… Algunes ja no es veien molt bé i a ella li costava llegir-les, però llavors ell les hi deia, dons se les sabia de memòria, mai les havia oblidat…

  • Sembla una carta – va dir ella – La vas escriure tu?
  • Sí, la vaig escriure jo, però mai la vaig enviar.
  • I a qui anava dirigida? – va preguntar amb cara divertida – Qui era la afortunada per la que senties tot això?

L’Steven va trigar en contestar. Milions d’imatges li van passar pel davant en poc segons. Amagat entre les línies d’aquella carta no hi havia tan sols un sentiment, hi havia un tros del seu cor que, durant anys, havia quedat enterrat allà, en aquest soterrani. Havia arribat l’hora d’alliberar-lo, de deixar-lo volar, de que tornés a bategar? Patir ja no el preocupava… feia temps que havia apostat per sentir.

  • Anava dirigida en a tu…
  • En a mi? – va preguntar estranyada la Laura – No ho hagués pensat mai…

Va quedar un moment pensativa, mirant l’Steven que no sabia molt bé quina cara posar.

  • Et confessaré una cosa. Quan tenia setze o disset anys, tu m’agradaves

Aquesta confessió va fer que un afilat estilet es clavés al cor de l’Steven i el travessés completament. No li va sortir ni gota de sang. “Si hagués enviat la carta…” era tot el que li venia a la ment… “Si hagués enviat la carta…”. Es va sorprendre quan va escoltar la seva veu dient…

  • I ara, t’agrado?

Es va fer el silenci. Ambdós van quedar-se callats mirant-se fixament. Potser varen ser pocs segons, però a ells els hi van semblar una eternitat. Sense pensar, deixant-se portar pel desig, pel moment, fent cas omís a tot el que els envoltava es van sentir com quan tenien setze anys. Poc a poc van anar-se acostant l’un a l’altre, sense deixar de mirar-se, fins que els seus llavis van arribar a fregar-se. Aquell lleu contacte va precipitar les coses. Es van fondre en un petó dolç, intens, llarg… Va ser el seu primer petó. Tots dos van sentir dins seu la imperiosa necessitat de recuperar quaranta anys el més aviat possible…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s