El bibliotecari

BibliotecasLa veia cada dijous. Menys a l’estiu i quan estava de vacances. En algunes èpoques, però, la veia cada dia… a vegades fins i tot els caps de setmana. Era… bé, preciosa. Mai trobava adjectius que li fessin justícia, i sempre acabava pensant que era preciosa, una paraula que, de pensar-la tants cops, ja havia perdut tot el seu significat… li semblava buida de contingut i no expressava el que veia en ella, no reflectia la sensació que li despertava. Aquella noia el fascinava, l’havia embruixat, feia volar la seva imaginació, s’havia convertit en el seu somni… Ella, i el fet de respirar llibres la major part del dia, van fer que s’atrevís a escriure’n un. Segurament per posar en un paper tot allò que no era capaç de expressar de paraula…

A estones robades a la son escrivia una novel·la on la protagonista, Kate, estava inspirada en ella. Explicava la historia d’una metgessa que, dies abans de casar-se, ho plantava tot: nuvi, amics, família, feina…, per anar-se’n a un petit poblat de Zàmbia a posar en marxa un hospital. Un cop allà, paral·lelament a la “historia oficial” del llibre, que reflectia les dificultats, penúries i obstacles que anava superant fins arribar a aconseguir que la gent dels poblats veïns confiessin en els metges del hospital, narrava la veritable trama del llibre, que no era altra que la historia d’amor que naixia entre la metgessa i un eixelebrat conductor d’ambulància, personatge que, naturalment, estava basat en ell. Era una forma de manifestar els seus sentiments… no s’atrevia a fer-ho de cap altra manera. Era massa tímid i considerava que ella no estava al seu abast…

Sempre, i avui no era una excepció, l’acompanyaven dues amigues: la dels llavis gruixuts i la del caminar sensual… La dels llavis gruixuts era la més estrafolària vestint: colors molt llampants, faldilles més aviat curtes… molt curtes, escots sempre generosos, li agradava combinar roba de tall clàssic amb roba bastant més moderna… La havia triada com a base d’un dels  personatges del seu llibre: Temperance, la bruixota del poblat on es construïa l’hospital. La del caminar sensual era la que passava més desapercebuda: prima però no gaire, ni alta ni baixa, cabell fosc però no negre, vestida quasi exclusivament amb roba de color gris… El personatge de la infermera que anava en l’ambulància, Diana, secretament enamorada del eixelebrat conductor estava inspirat en ella. En la ficció totes s’enamoraven de ell…

Encara que coneixia perfectament el seus noms, atès que el seu treball li ho permetia, sempre pensava en elles com els personatges de la novel·la: Kate, Temperance i Diana. Fins i tot un cop li va dir Kate… La novel·la estava pràcticament acabada, encara que mancava un punt: la descripció de la impressió del protagonista al veure per primer cop a la Kate. No hi havia manera d’expressar, de forma que li satisfés, la visió que en tenia d’ella. Ho havia intentat moltes vegades però el resultat sempre era decebedor. No reflectia, ni de bon tros, les sensacions que li transmetia quan la contemplava, no aconseguia reproduir fidelment el que ella li despertava… Començava a pensar que s’hauria d’inventar un nou vocabulari per poder descriure-la. I aquest punt era important perquè, pel protagonista del relat, veure-la per primer cop li havia canviat la vida. Hi havia un abans i un desprès d’aquell dia…

A vegades, sense que ella se’n adonés, se la quedava mirant durant una bona estona, tot buscant les paraules que li esqueien en aquell rostre, en aquella mirada, en aquell somriure… Al fer-ho, es quedava en un estat quasi catatònic, dons del seu cos semblava haver fugit tot signe de vida: mirava però només la veia a ella, escoltava però només sentia la seva veu, i pensava però el seu pensament estava segrestat… li era impossible pensar en una altre cosa que no fos ella. Era conscient, però, que li era completament transparent, que li era totalment invisible. Aquella “versió de la Kate” ni el mirava… No li importava. Això li permetia somiar lliurement, sense posar-se límits ni tenir restriccions, sense la incertesa de si aquests somnis un dia es podrien fer realitat. Ja sabia que mai arribaria el dia que s’acomplissin… Aquesta convicció li estalviava patiments… la major part del temps.

Però aquell dijous va ser diferent. Cap a tres quarts de vuit va arribar un noi. No l’havia vist mai. Era afroamericà, alt, amb el cabell molt curt i el cos molt fibrat. Segur que practicava algun esport regularment. El somriure que ella li dedicà només veure’l no deixava cap mena de dubte. El petó que es donaren desprès encara menys…  El va agafar d’imprevist. No ho esperava. Dins aquelles quatre parets la considerava totalment seva, li agradava creure que els seus cors bategaven sincronitzats, allà ell es sentia algú… I ara aquell noi els havia envaït, havia violat sobtadament aquell espai, havia pertorbat els seu ordre… Allà, aquell noi, no hi tenia cabuda, no hi encaixava, no podia ser-hi…

Va haver de marxar de la biblioteca, s’ofegava, no aconseguia pensar amb claredat, volia desaparèixer, necessitava fugir… Va caminar sense rumb durant un parell d’hores. Sense veure, sense mirar, només pensant, pensant en ella, en ell, en el noi, en ella, en ell, en el noi… en un intent desesperat d’ordenar el pensament, de trobar-hi sentit, de tornar les coses al seu lloc… Va sentir que s’enfonsava, que les forces l’abandonaven, que la voluntat se li esfumava com per art de màgia… Es va aturar. Hi havia un banc. S’hi va asseure. Sentia dolor, dins, molt endins, un dolor que li pressionava els pulmons, que no el deixava respirar, un dolor que anava omplint tot el seu cos, que l’estava tornant boig… I de sobte se’n va adonar. Va veure que estava vivint una realitat que no existia, que estava vivint una gran mentida, una mentida que havia construït a la seva mida, una mentida que començava en una biblioteca i acabava en les pàgines d’un llibre… El dolor es barrejà amb tristesa, amb sensació de ridícul, amb el gust amarg de la derrota…

Un cotxe es va aturar en el semàfor qui hi havia darrere seu. Duia la finestra baixada i a la radio sonava The winner takes it all. Li va semblar un epitafi adient

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s