El primer petó

San felip-v2Era Setmana Santa. Tots els estius i les setmanes santes les passava al poble de la meva mare, a casa d’uns parents llunyans. Crec que ni ells sabia exactament quina classe de parentesc els unia… Jo tenia catorze anys. Ella en tenia tretze. Portava una samarreta groga amb una sèrie de números romans en vertical a un costat. Al número IV li tocava estar sobre el seu pit esquerra. Un dels nois li va dir que li agradaria ser el quatre… Ella es va posar vermella i no va contestar-li. Es llegia perfectament en el seu rostre que no era el primer cop que li feien aquest comentari, i també es llegia que era una situació en la que es sentia força incòmode…

  • Dons jo voldria arribar a ser tots els números – vaig dir-li de sobte.

Em va mirar i em somrigué. Mai he sabut molt bé per què. Així va començar aquella Setmana Santa. La Setmana Santa més curta de la historia… bé, com a mínim a mi m’ho va semblar… perquè em vaig enamorar. Desprès va venir el concurs de tir amb arc en el que participàvem tots nois del carrer. Ella entregava el premi al guanyador. Jo vaig guanyar. Al donar-me el trofeu vaig intentar fer-li un petó als llavis. Ella va ser molt ràpida. Amb un moviment quasi automàtic va girar la cara i li vaig fer a la galta.

Un parell de dies més tard anava a comprar el pa quan vaig veure-la pujant pel carrer en direcció en a mi. Estava molt maca. Portava el cabell curt, quasi com un noi, però li quedava molt bé. A mi m’agradava… Vestia uns texans ajustadets, ella ja tenia formes, i una camisa blau marí de “coll mao”. El blau és el meu color… A la ma duia la bossa del pa. Venia del forn. Em vaig aturar a l’aparador de la llibreria, tot fent que mirava els llibres que hi havia.

  • Uy! hola, quina casualitat… vas cap a casa teva?
  • Sí, haig de portar-li el pa a la mare que ha de fer entrepans… ens anem a passar el dia a la muntanya…

Allò em va ser un gerro d’aigua freda. No la veuria en tot el que quedava de dia.

  • Ah! Dons t’acompanyo, jo també vaig cap a casa – vaig dir-li procurant dissimular el meu desencís.

Vivíem en el mateix carrer, jo al cent onze i ella al cent quinze. El trajecte era curt, però volia aprofitar qualsevol moment, per petit que fos, per estar amb ella. Em sentia bé al seu costat, em sentia segur, valent, important, sentia que no tocava de peus a terra, era com si flotés… Quan vaig arribar a casa i la meva mare em va dir que li donés el pa, me’n vaig adonar que no havia anat al forn… Em vaig posar vermell i vaig sortir corrents a comprar-lo.

I em vaig enamorar… ens vàrem enamorar, encara que mai vàrem dir-nos-ho. Només les nostres mirades, tenyides de tendresa, ens delataven. Vàrem sentir desig l’un de l’altre, encara que mai el vàrem manifestar, mai ens vàrem deixar anar. Ens moríem de ganes d’estar junts, però ho dissimulàvem. Massa sentit del ridícul. Teníem ganes de abraçar-nos, de que les nostres pells intimessin, però ens vàrem limitar a agafar-nos de la mà… quan ningú mirava, quan ningú ens veia. Per damunt de tot érem tímids, extremadament tímids, maleïdament tímids…

I aquella Setmana Santa me’n anava a dormir aviat. Sí, perquè allà, dins el meu llit, abraçat al coixí, allà somiava despert, somiava amb ella. I en el meu somni tot era perfecte: ella em venia a buscar, ens agafàvem de la mà, ens abraçàvem, ens fèiem mil i un petons, mil i una carícies… els nostres llavis es buscaven constantment, les nostres mans exploraven amb ànsia el cos de l’altre, l’aire s’omplia de paraules boniques… i el meu cos reaccionava. Un pessigolleig naixia amb força dins meu i anava agafant protagonisme. Una esgarrifança m’anunciava que el somni cobrava vida, que era dins meu, que m’acompanyaria fins que el fes fora… però jo mai em cansava de somiar-la… Poc a poc la son anava guanyant terreny, fins que m’adormia mentre, lentament, la seva imatge s’anava difuminant, esvaint-se fins a ser tan sols un bonic record…  

I la Setmana Santa es va acabar. Jo havia de marxar del poble. I no volia. A aquella edat vint-i-cinc quilometres em semblaven una distància insalvable. Allunyar-me d’ella em resultava molt trist, em donava la sensació que deixava enrere la font de la felicitat i me’n anava a l’altre punta del món. A aquelles edats ja se sap, tot ha de ser immediat, res es pot planificar, la vida es concentra en un segon, el d’ara, i demà està massa lluny. Cinc minuts abans de marxar vaig dir-li que em volia acomiadar d’ella. Vàrem anar a la cantonada del carrer de dalt, el carrer de Sant Felip. Li vaig dir que volia tornar per veure-la, que intentaria convèncer als meus pares perquè em portessin el proper cap de setmana. Ella em va dir que li agradaria molt que tornés. Llavors sí, llavors ens vàrem fer un petó. Els nostres llavis es van tocar un moment, durant un petit instant. Va ser molt curt, suau, innocent… No va ser un petó de pel·lícula, no va ser un gran petó, no ens va treure l’alè, no ens va fer veure els estels, però va ser el nostre primer petó… i d’aquests, només en hi ha un.

Recordo el que sentia quan estava tornant cap a casa meva. Era una barreja de tristesa i de satisfacció. Tristesa perquè el que més desitjava en aquells moments era estar amb la María Rosa, continuar allà on ho havíem deixat, fer-li més petons… però ella es quedava al poble. Satisfacció perquè per primer cop havia besat a una noia, i intuïa que això era important. I perquè, per primer cop també, m’havien fet sentir protagonista, m’havia sentit desitjat, sense saber encara molt bé què volia dir això, sense saber en què s’havia de traduir aquesta sensació. Érem molt joves…

No l’he vist mai més. No vaig tornar al poble… bé, si que hi vaig tornar, però a l’estiu. El següent cap de setmana anàvem a un casament, i jo vaig muntar un espectacle perquè no em volien portar al poble. Resultat: jo enfadat amb els meus pares, ells enfadats amb mi i jo castigat. Quan em van aixecar el càstig, la María Rosa era un record del passat. És el que té la impaciència… A l’estiu ella no hi era. Havia marxat a passar les vacances a la muntanya. “Ha anat a casa d’una cosina”, em van dir les seves amigues que quasi no em parlaven.

A vegades voldria saber que se’n ha fet d’ella, com li ha anat en la vida… a vegades penso que m’agradaria tornar a veure a aquella noia que una setmana santa em va fer sentit el noi més important del món, aquella noia que em va fer aquell petó que no oblidaré mai…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s