Una diada de Reis

Una diada de ReisEra el matí del sis de gener, la diada de Reis. Probablement es tractava de la festa que sempre havia gaudit més i que esperava amb una il·lusió més gran. Però aquells Reis eren diferents. Feia prop de dos mesos que ella havia marxat. I feia més de tres dies que no em dutxava, que no m’afaitava, que quasi no menjava, que no em movia de casa… El meu món s’havia reduït al sofà i al comandament a distància del televisor. Ni el llit hi formava part…

Sense ella la casa em queia al damunt, els dies eren maleïdament monòtons, sense dia, sense nit, sense ella… Va sonar el telèfon. Vaig deixar que sonés, no tenia forces per parlar amb ningú. Desprès d’uns quants rings el telèfon va callar. La taula que hi havia davant del sofà estava plena de brossa: ampolles buides, llaunes esclafades, burilles, pellofes… era un caos. Al televisor anaven apareixent successivament imatges dels diferents canals: el zapping era com a conseqüència d’un moviment automàtic, sense cap criteri, sense cap sentit, fruit del meu estat d’ànim. Va tornar a sonar el telèfon. Vaig fer el mateix que abans. I també, igual que abans, va callar al cap d’uns moments. Malgrat el que tothom pensava, no portava gens bé que ella hagués marxat. El dolor era massa intens… Per tercera vegada va sonar el telèfon. Aquest cop sí que el vaig agafar. Era la meva germana. Volia que, com sempre, anés a dinar a casa seva el dia de Reis.

– No Berta, no en tinc ganes. Vull estar sol. M’enfonsaria massa fàcilment… Ja ens veurem un altre dia, més endavant – va ser la meva resposta.

De sobte vaig sentir que s’obria la porta de casa. La descàrrega d’adrenalina va ser brutal. El cor se’m va accelerar, posant-se a galopar com un cavall desbocat. Tornava? Volia veure’m? Volia parlar? De sobte em vaig incorporar del sofà, intentant dissimular el meu estat d’ànim. Ràpidament vaig donar un cop d’ull al menjador. Feia pena, el desordre imperava per tot arreu, què pensaria ella… però ja era massa tard. Ella ja havia entrat. El meu estat d’ànim era el que era i això es reflectia en tot el pis. Em vaig sentir malament. No volia fer-li pena. No estava preparat per aquesta visita. Però, per altra banda, s’obria una escletxa d’esperança… En un segon em van passar pel davant mils d’imatges seves, records del passat i visions futures. Per uns instants vaig somiar com seria aquesta trobada. Ella vindria a donar-me una darrera oportunitat precisament el dia de Reis, sabia el que representava per a mi aquesta festa i sabia que la seva tornada seria el millor regal que se’m podia fer. La conversa començaria molt secament i, poc a poc, aniria suavitzant-se i s’acabaria amb un petó dolç, intens, ple de desig, on amb els seus llavis buscaria apagar la set que d’ella sentia, un petó on hi posaria la vida…

– Oh! – va dir ella en veure’m – Pensava que no hi series.

La bufetada va ser molt forta. L’escletxa es va tancar de cop, la pel·lícula que havia imaginat segons abans es va fer miques, el món es va desplomar sobre meu i tots els meus esforços van centrar-se en evitar que em veiés plorar.

– He vingut a recollir uns llibres que necessito. Suposava que estaries dinant a casa la teva germana i per això he vingut al migdia. Agafo els llibres i me’n vaig. No et destorbo…

Només vaig fer un moviment amb el cap assentint, perquè si sortia una paraula dels meus llavis no hagués pogut evitar que també sortissin llàgrimes dels meus ulls. El dolor era massa insuportable. Pregava que marxés ràpid perquè no estava segur de poder aguantar gaire més. De fet va trigar menys d’un minut en sortir, però en a mi aquell minut em va semblar tota l’eternitat.

– Bé, me’n vaig – va dir – Que et vagi bé.

No vaig contestar. No sé què deuria pensar ella al no tenir cap resposta però, en el fons, ja m’era ben igual. Estava clar que tot s’havia acabat i la màgia d’aquella diada de Reis havia desaparegut. Vaig pensar en… bé, és igual el que vaig pensar. Lentament m’anava quedant sense llàgrimes mentre a la radio, casualment, hi sonava “Si no te hubieras ido”:

“No hay nada más difícil que vivir sin ti,

¡nooo!

sufriendo en la espera de verte llegar,

el frío de mi cuerpo pregunta por tí,

y no sé dónde estás,

si no te hubieras ido sería tan feliz…”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s