L’espia japonès

L'espia japonèsA casa es respirava un cert nerviosisme, no descontrolat, però nerviosisme al cap i a la fi. Estàvem a punt de conèixer als pares de la novia del nostre fill. El nostre fill, que sempre deia que no tenia novia i que només tenia amigues, ara ens volia presentar als pares de la seva novia. Tot un esdeveniment… i tot un canvi! Se’l veia molt enamorat, i semblava que la Gloria sentia el mateix per ell. Era una noia guapíssima, manifestament tímida, que li costava donar confiança i obrir-se amb la gent. Però quan algú sobrepassava aquesta barrera no tenia problema en mostrar-se tal i com era: sincera, directe, curiosa, inquieta, amb una imaginació prodigiosa i dotada d’una sensibilitat especial envers les persones a qui estimava, essent capaç de percebre-les-hi emocions que per altres podien passar inadvertides. Ella explicava que ho havia heretat de la seva avia materna…

Avui, dons, havíem convidat als pares de la Gloria a sopar. En aquests moments, faltava mitja hora perquè arribessin, i a casa nostra semblava estar-s’hi interpretant el guió d’una pel·lícula dels Germans Marx. Tothom anava amunt i avall donant ordres, sense dirigir-les ben bé a ningú i amb poca confiança que els hi fessin cas… perquè moltes d’elles eren contradictòries. La pobre Conchi, la senyora que ens ajudava amb la casa des de feia un munt d’anys i que la consideraven com de la família, estava a punt de dimitir… Sort que havia estat previsora i ja estava tot cuinat.

Capítol apart mereixia el tema de la roba. Murphy s’ho passava d’allò més bé amb nosaltres aquell dia. La meva filla no tenia planxada la brusa que, precisament, volia posar-se per sopar; el meu fill constatava, amb horror, que l’americana blava que tant li agradava tenia un forat; jo me’n adonava que el vestit que havia pensat posar-me tenia una taca que no podia dissimular. I la meva dona tampoc es salvava de la maledicció: les seves sabates no apareixien per en lloc i, quan més desesperada estava, vaig sentir com el meu fill li deia: “Mama, fa un moment el Sam (el gos) se’n estava menjant una”. No hagués volgut ser el Sam desprès de veure-li la cara al assabentar-se’n… En fi, situacions pròpies de preparatius de darrera hora.

Finalment van arribar la Gloria i els seus pares. Jo mateix vaig obrir la porta i, quan vaig veure a la seva mare em vaig quedar glaçat, gairebé caic desmaiat. Mai hauria pensat que la retrobaria en unes circumstàncies com aquelles. La mare de la Gloria era l’Adriana, la meva bogeria de joventut… Aquells ulls, preciosos malgrat el pas dels anys, em va fer retrocedir fins el dia que la vaig conèixer.

Estava assegut en aquell bar ple de fum. Eren temps difícils per a tothom. La guerra s’havia estès per Europa i començava a notar-se l’escassetat d’aliments. Estava esperant al meu contacte mentre bevia un whisky, que tan sols tenia de whisky l’etiqueta de l’ampolla, i fumava aquelles maleïdes cigarretes que semblaven fetes amb cordó de sabata… Havia de trobar-me amb un espia japonès. El seu nom en clau era Umiko. No deixava d’estudiar a totes les persones que hi havia al bar, però cap em semblava el tal Umiko. Només hi havia un parell d’homes que estaven sols, però m’havien dit que Umiko vestiria de negre, i aquelles persones portaven roba clara. Tot d’una es va obrir la porta del bar i va entrar una dona. Era ella, l’Adriana. És clar que jo, llavors, no la coneixia . Cridava l’atenció. Era molt guapa, d’una bellesa que eclipsava qualsevol altra. Quan més la mirava més atractiva em semblava… Alta, melena negra, ulls verds, boca sensual, llavis carnosos i un somriure fascinadorament hipnòtic… Es va aturar a l’entrada abans de baixar els quatre graons que hi havia. La seva mirada va recórrer totes les taules i, tot seguit, es va dirigir directament al cambrer que estava darrere de la barra i li va demanar una copa de vi. La va agafar i, per sorpresa meva, es va dirigir cap a la taula on jo estava. Es va asseure davant meu. Jo la mirava atònit.

Ell va posar punts suspensius al final de la història… – em va dir mirant-me fixament als ulls.

Em vaig quedar petrificat. Era la contrasenya, i això volia dir que l’espia era ella! Això no ho esperava! Umiko una dona, una dona que era del tot impossible que passés desapercebuda! Ella no deixava de mirar-me i jo no encertava a articular una sola paraula. Llavors me’n vaig adonar que estava esperant la meva resposta…

… però ella en va treure dos – vaig contestar jo.

Mai oblidaré aquell moment ni molts moments que van venir després. Sovint m’he preguntat què va fer que fos tan fàcil abandonar-me als desitjos dels meus sentits per convertir-los en esclaus de la seva mirada, dels seus llavis, dels seus petons. Sovint m’he preguntat què va fer que fos tan fàcil enamorar-me d’ella… Durant els mesos següents vàrem viure una historia d’amor única i irrepetible… Intensa, fascinant, de somni, com treta d’una pel·lícula, i culminada en una trobada clandestina a la vella fàbrica d’armes on, tot i estar bruta, despentinada i amb un tacó trencat, la màgia que l’envoltava ens va atrapar per conduint-nos cap a l’èxtasi final. Quan ella va marxar d’allà, vaig saber que mai més podria tornar a viure quelcom semblant al que havia sentit en aquella vella fàbrica abandonada… Recordo les seves paraules just abans que el carrusel del plaer la fes pujar a lo més alt: “No em deixis mai d’estimar!” S’estava acomiadant de mi, encara que, llavors, jo no me’n vaig adonar… Ella va desaparèixer de sobte, sense avisar, sense cap explicació, simplement es va fondre… El dolor que vaig sentir em resultava insuportable, i augmentava amb els pas dels dies. Vaig arribar a pensar que em tornaria boig. No entenia el que havia passat, intentava inútilment trobar una explicació que em proporcionés la pau que necessitava, però l’únic pensament que tenia era la constatació que havíem viscut dues realitats diferents, i que jo no havia volgut veure la seva… Varen ser moltes nits d’insomni i de llàgrimes… Diuen que el temps, però, ho cura tot… suposo que és veritat. L’únic que sé és que, finalment, només desitjava que ella hagués trobat la felicitat, encara que fos lluny de mi… Tot i aquest pensament, vaig buscar-la infructuosament en totes les dones que vaig conèixer durant la meva vida… i, a vegades, penso que encara la busco…

– Us presento a la meva mare – va dir la Gloria.

La seva mirada em van dir que lo nostre era un secret, que aquell episodi de la seva vida estava enterrat i que era feliç i no volia posar-ho en perill. Li vaig donar dos petons i vaig obsequiar-la amb un “encantat de conèixer-la” tot lo asèptic i mancat d’entusiasme que vaig poder. Em vaig quedar mirant-la mentre, educadament, ella em contestava, però en realitat no l’escoltava, tan sols l’admirava, perquè continuava sent tan atractiva com jo la recordava… Sense voler la meva ment es va traslladar a aquella vella fàbrica, mentre intentava, sense èxit, allunyar els meus fantasmes. Al mirar-la vaig tenir la certesa d’haver complert el seu desig: la seguia estimant… En aquests moments tenia sensacions contradictòries: d’una banda se’m feia molt dur pensar en tenir-la a prop meu i no poder abraçar-la ni besar-la com jo voldria… però de l’altre pensava que, a través dels nostres fills, quelcom meu i seu estarien junts. Sabia que era tot al que podia aspirar…

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s