Petjades

PetjadesLa visió la va espantar i de la seva boca va sortir un crit que es va ofegar en l’ambient. Els seus ulls eren incapaços de reflectir el pànic que sentia. El silenci era sepulcral. La nit fosca. Ella estava completament immòbil, sense moure ni un sol múscul, respirant perill, acorralada com si d’un animal ferit es tractés… Varen ser uns segons però, al igual que les altres vegades, la descàrrega d’adrenalina la va deixar sense forces. Va deixar anar un esglai que li va encongir el cor. Va parpellejar repetidament en un intent d’esborrar aquella figura impossible que gesticulava i no parava de moure’s… Ja no hi era, havia desaparegut. Va agafar el telèfon i va trucar a la seva millor amiga, la Marta.

– ¿Si? – digué una veu a l’altre costat.

– ¡Marta, Marta! – va exclamar la Joana repetidament.

– ¿Què passa?

– Vine, vine ràpid, tinc por, tinc molta por… no sé si m’estic tornant boja…

– ¿Perquè? ¿Què ha passat? – preguntà la veu.

– No, per telèfon no, necessito que vinguis i parlar amb tu, si us plau vine…

El to de veu reflectia una barreja de por i ansietat que va posar en alerta a la Marta.

– Bé, procura calmar-te. En un quart d’hora estic aquí – digué abans de penjar.

Va asseure’s al sofà molt nerviosa. Va rodejar-se els genolls amb els braços sense atrevir-se a baixar el cap. Tenia la vista fixada en la finestra, intentant percebre qualsevol moviment, qualsevol canvi, per imperceptible que fos, que es produís allà fora. Era difícil distingir res, car era una nit en la que uns densos núvols havien segrestat la lluna. Hauria d’encendre la llum del pati…

Aquell quart d’hora, que en realitat varen ser només onze minuts, se li va fer etern. Però per fi va arribar la Marta. Sota el mateix marc de la porta les dues amigues es van fondre en una abraçada silenciosa: una deixava anar totes les pors i l’altra li donava tot l’amor que era capaç. Les dues s’assegueren al sofà.

– ¿El teu marit no hi és?

– No, el Manel està de viatge, està a Roma.

– ¿Què ha passat? Explica’m…

– He vist al teu germà – digué amb veu tremolosa la Joana.

– ¿Al meu germà? – exclamà incrèdulament la Marta – Joana, el Lluís és mort…

– Ja ho sé, no estic boixa, però et dic que l’he vist allà fora, al pati, dret, mirant-me; parlant-me…

– Però no veus que és impossible, hauràs vist una ombra, el reflex d’alguna cosa, potser era…

– No és la primera vegada que el veig – va interrompre la Joana – Em visita cada dia des que va morir…

– ¡Què dius! – exclamà la Marta.

– T’ho juro Marta… Escolto el clinck que sona quan m’arriba un missatge i apareix ell… miro el mòbil i no ha arribat cap missatge…

– ¿On l’has vist?

– Aquí fora – va dir assenyalant la finestra – En el pati…

El pis tenia un pati interior al qual s’hi accedia, només, pel menjador.

– I mentre t’esperava he encès la llum del pati, perquè tenia por i no volia deixar el lloc a les fosques, volia il·luminar-lo… i m’he trobat amb una sorpresa. Avui no he sortit al pati perquè ha estat tota la tarda nevant, però en el mig hi havia petjades de sabates, en el lloc on he vist al teu germà… però no n’hi havia ni per entrar ni per sortir…

La Marta no sabia quina cara posar. Lo de les petjades l’havia agafat d’imprevist.

– No he dit res abans perquè em semblava que ningú em creuria i tothom pensaria que estava boixa, però en a tu que ets.. ets… ets sensible a aquestes coses… a aquests temes…

– Vols dir que crec en l’existència d’esperits? – va preguntar.

– Si… – va respondre la Joana amb un fil de veu gairebé imperceptible – A més, ets la seva germana… el coneixies molt bé…

– ¿L’has vist cada dia?

– Sí, cada dia, i no el sentia, però podia veure com movia els llavis… semblava com si volés dir-me alguna cosa… tinc por Marta… ¿què significa tot això?

A mesura que avançava la conversa la Marta havia anat canviant la cara. Estava molt seria. Massa. La Joana estava trasbalsada, no podia pensar amb claredat, mirava fixament a la Marta com si esperés una resposta, una resposta que pogués comprendre, una resposta que la tranquil·litzés, una resposta que esvaís les seves pors…

– Sé què vol dir-te – digué de sobte la Marta.

La Joana tenia els ulls com plats. Va obrir la boca per dir alguna cosa però no li va sortir cap so.

Vol dir-te que sempre havia estat boix per tu.

– ¿Què? – va preguntar ella arrastrant exageradament el so de la e – No és possible, no és veritat… era el meu amic…

– M’ho va confessar.

La Joana la mirava sense veure-la. No donava crèdit al que li deia. No podia ser. Eren grans amics, no hi havien secrets entre ells… no podia ser, no podia ser que ell s’hagués enamorat i ella no ho sabés…

– Un dia vaig tornar a casa d’imprevist. M’havia deixat una brusa que havia d’anar a canviar. Me’l vaig trobar assentat al terra del menjador plorant. Tenia una foto teva entre les mans. El vaig agafar amb la guàrdia baixa i m’ho va explicar tot.

– ¿Què et va explicar?

– Em va dir que des de sempre havia estat enamorat de tu, que no feia altra cosa que pensar en tu dia i nit, que mai s’havia atrevit a dir-t’ho perquè sabia que tu no el miraves com a un home, que, per tu, ell era un gran amic, res més, que sempre li havies deixat molt clar…

La Joana la escoltava atentament, quasi sense respirar.

– Que es sentia morir quan li parlaves de les teves conquestes – va continuar – Que  en ocasions havia d’anar-se’n perquè no podia aguantar més el dolor… Recordes els seus viatges imprevistos? En realitat eren desesperació pura…

– ¿Però perquè mai em va dir res? – va preguntar com pensat en veu alta.

– Tenia por, tenia por de sincerar-se amb tu i que canviés la vostra amistat, pensava que si et confessava que estava bojament enamorat de tu no el voldries veure més… i va optar per estimar-te en silenci.

Les dues dones van quedar-se callades mirant-se fixament l’una a l’altra. Finalment la Joana va començar a parlar.

– I per això… – i de repent va interrompre’s i es va quedar pensativa.

– Sí, per això no va venir al teu casament, amb l’excusa d’aquell ridícul viatge de feina que ningú va entendre, i que va estar a punt de costar-vos l’amistat… no ho hagués suportat.

Els ulls de la Joana començaven a brillar massa i a estar vidriosos.

– I per això mai es va casar ni va tenir parella… En un raconet del seu cor, malgrat que ell ho negava, encara hi havia encesa una flama, una petita flama d’esperança que li deia que un dia podia succeir un miracle, que un dia, a lo millor, podies ser seva… i sempre es va negar a tancar aquesta porta. Volia estar preparat per si aquest dia arribava…

La Joana estava superada per tota aquella situació, eren masses emocions juntes… El seu amic, el seu amic amb majúscules, pel qual no tenia secrets, al que, precisament, li consultava moltes coses relacionades amb el cor estava enamorat d’ella… ¡no entenia com no ho havia notat! Li resultava increïble…

Li va demanar a la Marta que, aquella nit, es quedés a dormir a casa seva. Amb tot el que havia passat necessitava tenir-la el més a prop possible. Van dormir juntes en el llit de matrimoni. Els hi va costar una mica però al final varen quedar-se dormides. El cert és que, a partir d’aquell dia, a la Joana mai més se li va aparèixer el seu amic. Només, algunes nits, li semblava sentir una  melodia que ell li havia descobert el dia que es van conèixer… 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s