El presoner

El presonerEn aquella presó els dies eren maleïdament idèntics. Del mateix color, amb la mateixa olor i respirant el mateix aire viciat que, al igual que jo, no sortia mai d’allà dins. El temps passava amb una lentitud exasperant… Cada dia a la mateixa hora aquell soroll agut em despertava, cada dia a la mateixa hora em portaven el dinar, cada dia a la mateixa em feia les mateixes preguntes que sempre quedaven sense resposta, cada dia a la mateixa hora sopava i cada dia a la mateixa hora me’n anava a dormir.

Em vaig aficionar a mirar per la finestra. Era el més excitant que podia fer. Perquè hi havia una finestra que donava al carrer, sí, amb barrots, sí, però donava al carrer. Sempre ho havia trobat força estrany, però allà estava. Donava a una gran plaça en forma de quadrat i jo em trobava al bell mig d’un dels seus costats. Des de la finestra dominava tres quartes parts la plaça. Cada dia cap a la mateixa hora, un quart de tres de la tarda, sortia una noia de la casa amb la porta verda que hi havia just a l’altra banda de la plaça. No sé molt bé perquè vaig fixar-me en ella i no en una altra, però va ser així. Des de la porta verda fins la meva finestra calia passar per dos passos de zebra entre els quals hi havia una espectacular font coronada per una parella de dofins. Ella sempre creuava directament cap a la meva finestra i quan arribava just davant meu tombava a l’esquerra. Un parell de metres més enllà hi havia una parada d’autobús. Segons on es posava per esperar-lo, jo la continuava veient.

Era alta, morena i quan caminava contornejava el cos en un moviment decididament hipnòtic. Quan passava la font i es situava en el segon pas de zebra, podia distingir clarament les seves faccions. Tenia un nas perfecte, llavis carnosos i els ulls més bonics que jo mai havia vist. Eren de color verd turquesa i, si els miraves fixament, eren capaços de transportar-te a una platja de sorra blanca, vorejada de palmeres i banyada per agües cristal·lines, del color dels seus ulls… El paradís? Em vaig acostumar a veure-la cada dia, i vaig adequar la meva rutina al seu horari. Clar que adequar la meva rutina no tenia gaire mèrit. Era curta, avorrida i trista… Era el millor moment del dia. L’esperava amb delit i eren uns instants on el cor se’m posava a bategar com si s’hagués tornat boig. Sentia quelcom que no sé explicar amb paraules…

Em passava hores fent guàrdia per veure quan arribava a la casa. Però mai vaig aconseguir esbrinar-ho. ¿Treballava en aquella casa? ¿Hi vivia? Si hi treballava hi arribava molt aviat. Si hi vivia tenia que tornar-hi a dormir. Vigilava la porta a totes hores… de dia i de nit. Fins i tot un parell de dies, desesperat, no vaig ni menjar ni dormir i vaig passar totes les hores del dia mirant per la finestra. Però no va servir de res. Mai vaig saber a quina hora hi arribava. Era un misteri que m’angoixava i em robava moltes hores de son… Si pogués veure-la dos cops al dia la meva felicitat seria el doble…

Al cap d’un mes llarg vaig pensar que desitjava escoltar la seva veu. Vaig estar un parell de setmanes donant-li voltes a la idea, perquè la meva timidesa i la por a fer el ridícul eren arguments que sovint em feien enrere. Però un dia em vaig armar de valor i vaig decidir-me a parlar-li. Així que, quan pujava a la vorera tot just davant de la meva finestra…

– Hola! – li vaig dir intentant que sonés amb naturalitat.

Va obrir molt els ulls i em va mirar amb cara de sorpresa.

– Ens coneixem? – va respondre.

– Sí – vaig tartamudejar, que ja te mèrit amb un monosíl·lab – Bé, de fet no però sí.

Vaig pensar que se n’aniria sense més. Deu meu, què patètic que li deuria semblar! Vaig intentar parlar ràpid i sense entrebancar-me per mirar d’arreglar-ho. Els propers segons eren vitals.

– No ens coneixem però t’he vist alguns dies – vaig mentir – quan vas a buscar l’autobús. Coincideix que, normalment, a aquesta hora acabo de dinar i m’agrada prendrem el cafè mirant per la finestra, abans de fer la migdiada.

Vaig callar. La mirava fixament als ulls esperant la seva reacció. Encara que era abril estava suant com si fos agost. Vaig contenir la respiració. Semblava que estigués sospesant si podia respondre’m o si, per contra, havia de considerar-me un boig a qui millor no dir-li res. Va triar la primera opció.

– Sí, penso que algun cop t’he vist a la finestra – va contestar-me amb un to de veu que em va semblar música celestial.

Aquell dia no vàrem parlar perquè el seu autobús va arribar quasi immediatament. Les salutacions i petites converses varen continuar en dies posteriors, i cada cop eren una mica més llargues, dons va començar a deixar escapar algun autobús per agafar el següent. I de vegades més d’un. Es deia Danielle. Era una dona enigmàtica, envoltada de misteri, que només contestava al que ella volia i deixava sense resposta moltes de les meves preguntes. Em deixava entrar fins on ella es sentia còmode, i em barrava subtilment el pas si jo volia anar més enllà. Però, sorprenentment, aquesta actitud no em molestava, no la qüestionava, l’acceptava… Parlàvem de tot en general i de res en concret. Les paraules fluïen espontàniament formant, com per art de màgia, frases, i aquestes s’enllaçaven les unes amb les altres. Em meravellava que fos capaç d’explicar-li tantes coses de mi sense proposar-m’ho… em resultava molt fàcil. Esperava cada dia la nostre xerrada com si la vida m’hi depengués. Bastant abans d’un quart de tres ja estava a la finestra mirant fixament la porta de color verd. Molts cops ni parpellejava, em quedava completament immòbil, com si el color verd d’aquella porta m’hagués embruixat. Nerviós, tens i amb mil papallones movent-se lliures dins el meu estómac… Si es retardava uns minuts a mi em semblaven hores. Va arribar un moment que en la meva vida estava feta de les estones en les que parlava amb ella.

Un dia em va dir estaria un parell de setmanes de viatge i que ens veuríem. Se’n anava de vacances. Aquelles dues setmanes se’m varen fer llarguíssimes, i haig de reconèixer que no veure-la em causava tristor. Llavors me’n vaig adonar que no era capaç de recordar la seva cara, no era capaç de recordar aquelles faccions que em tenien captivat. Estrany, com tot al seu voltant… El meu ànim va canviar quan faltaven un parell de dies perquè arribés. Estava entusiasmat pel fet de tornar-la a veure i, mentalment, repassava tot allò que li diria, que li preguntaria. Cada cop estava més nerviós. Per fi va arribar el dia. A un quart de tres en punt vaig veure com sortia de la casa amb la porta de color verd i es dirigia cap a mi. Em va dir que tenia presa, que no podia parar-se a xerrar i que ja parlaríem en un altre moment.

– Les vacances molt, molt bé, ja t’explicaré.

I va marxar. A partir d’aquell dia ja no va venir sempre, com feia abans, i les nostres xerrades van començar a ser més curtes. Jo mai vaig atrevir-me a preguntar-li el perquè d’aquell canvi sobtat. Tenia por de la resposta…

Una vegada no va aparèixer durant quatre dies seguits. Jo només feia que fixar-me en la porta verda, a tot hora del dia… i de la nit. ¿A lo millor havia canviat d’horari? Va ser inútil, no va aparèixer. El cinquè dia em venir a veure, però tenia molta presa i tan sols ens vàrem saludar.

– Ja parlarem – va dir-me mentre corria per agafar l’autobús.

No va tornar més. Vaig anar desesperant-me fins el punt de deixar de menjar i desitjar no haver-la conegut mai. Els meus pensaments se’m clavaven com si fossin agulles, em torturaven… em sentia ridícul, tenia vergonya del que pogués pensar ella de mi, em semblava patètic…

I un bon dia, desesperat com mai, convençut que ja no tenia res a perdre, vaig anar cap a la porta de la cel·la i, ple de ràbia, li vaig donar una puntuda de peu amb tota la força de la que era capaç. Es va obrir. Jo em vaig quedar bocabadat mirant-la. S’havia obert! Vaig sortir de la cel·la i no hi havia ningú. Tan sols un llarg passadís al final del qual hi havia una altra porta. Una porta que portava al carrer. Llavors, tot d’un plegat, me’n vaig adonar que no estava presoner, que m’havia fet presoner de mi mateix, dels meus monstres, de les meves pors, que era jo qui m’havia imposat els límits d’aquestes quatre parets… Vaig començar a córrer cap a la llibertat. Vaig obrir aquella altra porta i vaig sortir al carrer. El primer que vaig fer al notar l’aire fresc a la cara va ser anar cap a la casa amb la porta verda. Vaig preguntar per ella. Em varen dir que ja no hi era, que se’n havia anat. Des de llavors la busco per tots els carrers, crido el seu nom fins perdre la veu i miro, cada dia a un quart de tres de la tarda, si apareix per aquella porta de color verd…

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s