El botó

20140301_120705Era blau i tenia una inscripció en relleu que m’envoltava, també blava. “Krahs & Luap” posava. El meu destí estava lligat a una jaqueta del mateix color, una jaqueta esport d’aires mariners. I la seva propietària feia honor a aquests aires. Això em va permetre navegar força sovint, respirant llibertat mentre el vent em colpejava la cara i gaudint de espectaculars vistes reservades a uns pocs privilegiats. El meu trau i jo semblaven fets l’un per l’altre, desprès d’uns inicis en els que entrar-hi resultava una mica dificultós. No sé si perquè jo no en sabia  prou o perquè ell era molt estret.  Però un bon dia el lligam amb la jaqueta es va trencar. Vaig notar una forta estrebada que va fer que el fil que ens unia es partís i jo sortís volant pels aires. Crec que em vaig enganxar amb la bandolera de la bossa d’una noia que corria perquè si li escapava l’autobús. Vaig anar a parar al terra, i la meva jaqueta blava d’aires mariners ni se’n va adonar. La seva propietària tampoc.

Afortunadament vaig caure en una vorera, lluny dels cotxes. Si no hagués estat així crec que hauria durat segons, perquè el trànsit era molt intens a aquella hora i segur que algun vehicle hagués acabat esclafant-me. La meva vida hagués pogut acabar en aquells moments però, per sort, semblava disposar d’una altra oportunitat.

De sobte vaig sentir un fort cop a l’espatlla i vaig sortir volant cap a la calçada. Algú m’havia donat una puntada de peu, volent o sense voler, i anava camí cap una mort que jo creia segura. Caure en mig dels cotxes no presagiava res de bo. La sort o el destí van fer que creués quasi tot el carrer pels aires, amb raó el cop m’havia fet tan de mal, i que anés a rebotar contra la reixa protectora d’una claveguera. Uff! vaig pensar, uns mil·límetres més a la dreta i hagués anat a parar a dintre de ple, quedant enterrat de per vida, dons allà dins ningú m’hagués trobat mai més. Només les rates. I també la sort o el destí van voler que el rebot em fes continuar creuant carrer, i anés a parar a l’altra vorera. M’havia salvat dels cotxes una altra vegada. Vaig quedar-me quiet al terra esperant rebre un altre cop, preparant-me per un nou vol imprevist. Però no va passar res. La vida seguia al meu voltant però, aquest cop, aliena en a mi. Com a mínim en aquella vorera tenia l’oportunitat que algú em recollís i tornés a trobar un altre trau amb qui encaixar.

Quan pensava que se’m faria de nit en aquell carrer una mà em va recollir. Era d’una dona gran que havia sortit de la botiga que hi havia just al meu davant: una merceria. Em va agafar, em va mirar ben mirat i, ja dins la botiga, em va depositar amb una capsa on hi havien uns quants botons més. En la capsa hi havia un rètol que deia “Per classificar”. De moment aquella semblava que seria la meva propera casa…

L’endemà em van canviar de capsa. Vaig anar a parar amb una on hi havia “Botons singulars”. Vaig pensar que, com a mínim, no m’enterrarien en una capsa amb cents de botons gairebé iguals d’on seria molt difícil sortir-ne. Però, com succeeix en moltes ocasions, aquella decisió tenia una doble cara. Les persones que entraven a comprar normalment s’emportaven botons molt estàndard, que s’assemblaven molt entre ells i que eren fàcilment intercanviables. Jo no encaixava en aquesta descripció. Jo era singular i això, paradoxalment, dificultava que algú es fixés en mi.

Una vegada va entrar una senyora que volia un botó blau. Un gran somriure se’m va dibuixar a la cara, però l’alegria va durar ben poc… Només veure’m va dir que no era el que buscava, que ella volia un botó més petit, de camisa, i amb un blau una mica més pàl·lid…

La vida a la botiga resultava tremendament monòtona i avorrida, fins que un dia va entrar una dona força atractiva i molt ben vestida. Recordo que a la radio de la botiga sonava Dilemma que, vist desprès, va semblar una premonició… Els seus moviments eren pausats i elegants. Del seu braç penjava una jaqueta blava, d’aires mariners, era com la meva! I si no era la mateixa jaqueta poc se’n hi faltava. El cor se’m va accelerar i semblava que estava a punt de sortir-se-me’n del cos. Aquest cop segur que se m’emportaven. La meva sort semblava que estava a punt de canviar. Necessitava un botó per aquella jaqueta. Perfecte! Tal i com em pensava, aquella dona es va fixar en mi.

– No és exactament igual però s’hi assembla molt – li va dir a la dependenta mentre no deixava de mirar-me – En els de la jaqueta no hi ha cap inscripció…

La veu d’aquella dona tenia un to diferent a qualsevol altra que hagués escoltat abans, captava l’atenció, sonava seriosa però alegre i divertida al mateix temps. Inclassificable. Em va agafar. Tenia una pell suau, molt suau. Em movia per les seves mans com si ballés amb mi, acaronant-me delicadament, explorant tots els meus racons… I el seu perfum! El seu perfum m’impregnava i se’m colava per tots els porus. Em va posar sobre la jaqueta, al costat del que estava cridat a ser el meu trau… Va ser un amor a primera vista. Ja m’estava acomiadant dels meus companys de capsa quan vaig escoltar les paraules fatídiques:

– No sé, no m’acabo de decidir. Miraré si puc trobar-ne un d’exactament igual a alguna altra tenda. Si no el trobo, tornaré i me’l emportaré.

Des d’aquell dia no hi ha nit que no m’adormi pensant en ella ni matí que no em desperti desitjant que sigui el dia en que torni a buscar-me.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s