Desprès de l’anunci

anunciCada dia comprava El Diari i mirava atentament la secció d’anuncis diversos, tot buscant alguna resposta al que havia posat. No havien passat ni un parell de dies quan vaig trobar un anunci que, suposadament, responia al meu:

“Màgia i imaginació la que vulguis…” i un número de mòbil.

Em va semblar amb molt poca substància.

– Si posar un telèfon és tota la imaginació de la que és capaç, malament anem – vaig comentar-li a l’Anuska.

El dia que vaig posar l’anunci va acabar-se el meu idil·li amb la presentadora del telenotícies vespre i vaig començar a dirigir els meus comentaris a l’Anuska. Semblava interessada. Bé, de fet, la presentadora tampoc s’havia queixat pel fet que ja no parlés amb ella… Però tornem als anuncis.

Els següents dies van sortir publicades d’altres respostes al meu anunci, encara que totes anaven en la línia de la primera. La única variant era que posaven o telèfon, o adreça de correu electrònic. O ambdós. La imaginació semblava un bé escàs i la màgia no la veia per enlloc… Però tres dies més tard n’aparegué un que em cridà l’atenció:

Màgia i imaginació. 12 i 13, abans dels esports

El vaig llegir vàries vegades. “12 i 13, abans dels esports…”. Vaig llençar a l’aire algunes preguntes a l’Anuska… retòriques clar.

– Tu ho entens? Què creus, miro horaris de tele o de radio? Jo aposto per la tele…

Vaig començar a buscar la programació de totes les cadenes de televisió. Però, a aquella hora, no acostumava a haver-hi programes esportius. “12 i 13, abans dels esports”. Només trobava retransmissions esportives els caps de setmana, però no creia que és referís a això. Serien les 12 de la nit?  A aquella hora començaven alguns informatius de curta durada i, en alguna cadena, desprès hi havien programes de noticies esportives. Però aquests informatius eren molt curts i, per tant, a les 12 i 13 ja estaven en antena els esports. 12 i 13, perquè aquesta precisió?

Desxifrar aquell text em va començar a engrescar. Qui havia contestat tenia ganes de jugar… em seduïa! Em vaig repassar la programació de totes les cadenes nacionals, autonòmiques i locals. De pagament? Satèl·lit? Era poc probable… però me’n havia d’assegurar. Cada cop m’agradava més aquella mena de joc. Em vaig centrar en les cadenes via satèl·lit més populars… descartant les esportives, clar, allà tot eren esports… Per tant, esports abans dels esports. No tenia sentit. Vaig aixecar-me a buscar una copa de vi. Un verdejo fresquet. El tema de l’anunci s’havia posat molt interessant. Per fi algú amb imaginació. Desprès de tornar a mirar-me la programació de tots els canals vaig arribar a la conclusió que podia descartar les cadenes de televisió.

– Anem a per la radio – li vaig dir a l’Anuska.

Però emissores de radio n’hi havia moltíssimes. Vaig provar amb les que creia que eren les més habituals, les més populars. Vaig començar a analitzar la seva programació. De la mateixa manera que en el cas de la tele, no trobava cap programa que m’encaixés amb el text de l’anunci. Vaig pensar que trobar-li sentit a la resposta seria més difícil del que havia previst. Perquè es suposava que hauria de tenir algun sentit, oi? Vaig repassar altre cop les programacions de les cadenes de televisió, confiava més amb la tele que amb la radio, per si se’m havia passat alguna cosa per alt. Sense resultats positius, i l’ampolla de vi ja estava buida. I era tard. Tenia gana. Mentre feia el sopar no deixava de pensar en aquella frase: “Màgia i imaginació. 12 i 13, abans dels esports”. Tot em portava a pensar que darrera aquell anunci s’amagava algú intel·ligent, amb sentit de l’humor i amb ganes de jugar… perfecte!

Vaig sopar mirant les noticies i comentant-les amb l’Anuska. Lo habitual. Desprès em vaig assentar al sofà, vaig agafar l’ordinador i vaig preguntar-li al senyor Google, en els temps que corren és el que es porta, què em podia dir sobre aquella frase. Em va donar aproximadament 1.690.000 resultats. No es que contés un a un el nombre de resultats, però si el senyor Google ho deia, textualment, no tenia perquè dubtar pas de les seves paraules. Majoritàriament eren resultats relacionats amb noticies d’esports, de tot tipus. Vaja, res que pogués fer-me servei.

Vaig decidir fer una parèntesi en la meva recerca i ocupar el cap amb d’altres coses. A lo millor desprès d’un descans me’n adonava de coses que ara no veia. Em vaig posar a llegir El Diari. Malgrat que aquell diari era, bàsicament, d’anuncis, també hi havia unes quantes pàgines d’informació. Vaig obrir-lo, casualment, per la pàgina d’esports. Em vaig fixar en la noticia que descrivia les possibilitats de Ferrari d’aconseguir el campionat del món de fórmula 1. Sí, sóc “ferrarista”. Vaig girar el full enrere. M’agradava llegir el diari començant pel final. Era la secció cultural. Un anunci ocupava les dues pàgines. La signatura d’exemplars del darrer llibre de l’escriptora argentina Marta Bonilla. Era una atractiva escriptora que s’havia posat de moda per la publicació d’una trilogia, com deia ella, apocalíptica. “La màgia oculta de l’apocalipsi” era el que tancava la trilogia i el seu llançament havia aixecat una gran expectació… Però, un moment, eren les pàgines 12 i 13… i el títol del llibre… seria això? Una estranya excitació va començar a recorre’m tot el cos.

– Anuskaaaaa! Em sembla que ho he trobat! – vaig cridar quasi sense adonar-me’n – Ja sé què vol dir l’anunci! És una cita!

Vaig començar a pensar en com seria la persona que havia contestat l’anunci d’aquella manera. Prometia, prometia molt. M’agradava l’estil, la manera de plantejar-ho, m’encantava que hagués conservat l’aire de misteri que envoltava la publicació del meu anunci… imaginació no n’hi faltava. I si fos l’escriptora? Això ja seria de somni… Vaig treure’m-ho del cap… L’esdeveniment tindria lloc en una llibreria del centre de la ciutat el divendres 8 de juny, a dos quarts de vuit del vespre. Avui era dia 6. Tenia dos dies per preparar l’estratègia per contactar amb la persona que havia contestat l’anunci. Suposava que hi hauria molta gent, que la llibreria estarà plena de gom a gom. Caldria ser-hi aviat, per poder observar a tothom que hi arribés.

Tot el que em venia al cap em semblava una mica ximple. Des de vestir-me de forma molt extravagant per cridar l’atenció fins a portar un rètol que posés “Hola, sóc el cor”. Totes denotaven un punt de desesperació preocupant i, per una primera cita, millor evitar aquesta sensació. No volia espantar a la persona de l’anunci. A lo millor seria ella qui em buscaria… De sobte me’n vaig adonar que sempre havia pensat que, qui contestaria l’anunci, seria una dona però, i si fos un home? Aquesta possibilitat no l’havia contemplada, però vaig decidir no pensar-hi i deixar-ho en mans de la improvisació.

El divendres em vaig despertar a les quatre de la matinada i ja no vaig poder dormir més. A mesura que s’acostava el moment em posava més i més nerviós, i em sorgien dubtes, dubtes sobre si presentar-m’hi o no. Però jo era qui ho havia iniciat… El dia es va fer llarg i curt a un temps, i finalment va arribar l’hora d’anar cap a la llibreria. Faltava una hora per començar però, com havia suposat, la llibreria estava gairebé a vesar. Vaig entrar obrint-me pas com vaig poder. Val a dir que en algun cas, potser, em vaig extralimitar una mica, ho reconec, però tot era per situar-me en un bon lloc, on pogués divisar a la major part dels assistents, així com la taula on s’assentaria l’escriptora per signar els llibres. No sabia molt bé què havia d’esperar que passés, i vaig decidir tenir els ulls ben oberts i fixar-me en tot allò que trobés fora de lloc, estrany, que cridés l’atenció… Hi havia gent fent cua per la signatura. Públic majoritàriament jove, amb un lleuger predomini femení… Alerta! Una noia em va cridar l’atenció. Coneixia aquella cara. Però, de què? A tota velocitat anava buscant dins el meu cap on encaixava aquella cara… Ja està!, era veïna meva, encara que em semblava que mai havia creuat cap paraula amb ella. Suposo que els nostres horaris no coincidien… i jo no anava a les reunions de veïns. Pura timidesa… Ella no m’havia vist i vaig decidir no dir-li res. No fos cas que se m’enganxés i se’n anés a norris la meva imaginativa cita. Vaig continuar mirant sense saber molt bé què buscar. Al cap d’uns minuts algú em va parlar i em vaig quedar glaçat.

Hola cor, veig que ho has entès, has vingut.

Em vaig girar. Era la meva veïna. Però la veu, aquella veu, m’era familiar… Em vaig quedar en silenci mirant-la uns instants que se’m van fer llarguíssims. Pensava i pensava intentant trobar on havia escoltat aquella veu. Va tornar a parlar.

– Secció d’anuncis, en que el puc ajudar?

– Tu ets la noia de El Diari! – vaig exclamar de sobte.

Va ensenyar un preciós somriure. Semblava molt divertida per la situació… o per la cara de babau que m’havia quedat.

– Has estat tu qui ha contestat!

– Efectivament – va respondre – Quan em vas donar les dades i vaig veure que eres tu qui posava aquell anunci vaig pensar que havia d’aprofitar l’oportunitat. Em va costar uns dies, però vaig empassar-me la timidesa i vaig contestar-te.  Imaginació en tinc i la màgia, apocalíptica o no,  és la que ha fet possible que avui ens trobem aquí tots dos.

Vaig pensar que moltes vegades volem mirar massa lluny i no veiem el que tenim al nostre voltant. I ens ho perdem…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s