Nòmada

hoja-en-blanco-en-una-m-aacutequina-de-escribirDiumenge al vespre. Estava assentat davant l’ordinador mirant fixament la pantalla. Intentava escriure el proper post del seu blog. Només hi havia tres paraules escrites en un intent d’embastar el títol: Provisionalitat, Canvi, Itinerància… Eren tres paraules que li rondaven darrerament pel cap i que, sovint, el despertaven a mitjanit. Tres paraules que n’hi amagaven una quarta, la que ell buscava… Provisionalitat, Canvi, Itinerància… Les llegia i rellegia un cop rere un altre, però es sentia incapaç d’anar més enllà. Començava a dubtar que tingués quelcom a explicar. Potser el que succeïa era que les paraules que havia d’escriure li provocaven massa dolor… Cada cop se li feia més feixuc mantenir-se emocionalment estable… però, igual que les altres vegades, calia fer la maleta. Provisionalitat, Canvi, Itinerància…

No aconseguia escriure una sola línia que tingués sentit. Semblava que, lenta però inexorablement, la seva inspiració hagués anat minvant fins a desaparèixer quasi completament. No trobava paraules per explicar histories, no trobava histories per explicar en paraules… Necessitava respirar, necessitava que el vent li tallés la cara, que el sol li arrugués la pell, que el mar el mullés… Necessitava sortir d’aquella cova on s’havia refugiat i deixar-se emportar pel vent fins arribar a alguna platja de sorra blanca… Provisionalitat, Canvi, Itinerància… Com si de trons es tractessin, ressonaven dins els seu cap aquestes tres paraules.

El mòbil va emetre un petit so. Clinck! Acabava d’arribar un missatge. Era d’ella. “Pots parlar?” era tot el text que apareixia a la pantalla. No sabia si contestar. Es moria per parlar amb ella, però segurament li explicaria la seva darrera conquesta i, ara mateix, no en tenia cap ganes… en un altre moment, potser. Ella… Recordava el dia del retrobament, en aquell bar. La seva entrada al local, amb una forta lluminositat provinent del carrer que dibuixava en l’aire, com per art de màgia, la seva silueta. Estava esplèndida i tan atractiva com la recordava… Malgrat els anys que feia que no es veien semblava que per ella el temps no hagués passat…

Li vingué a la memòria un dels texts que un dia li havia escrit: “Friso per descobrir què t’emociona, què et fa riure, què et fa plorar, quins són els teus secrets més íntims, vull conèixer tots els teus anhels… M’encantaria navegar pel teu interior amb el cor com a única brúixola… Em fascina anar descobrint-te a poc a poc, sense preses. Desitjo endinsar-me pels camins del teu laberint secret i no trobar-hi mai la sortida, recórrer el teu cos obrint-me pas amb carícies i petons, vull que descobrim junts el paradís…”

Ara li feia vergonya haver escrit aquelles paraules, es trobava ridícul… Feia temps que havia superat que ella no sentís el mateix per ell o, com a mínim, això pensava, perquè, a vegades, paraules d’ella li estripaven l’ànima, com si encara estigués ocupant algun lloc dins del seu cor… Quan t’has despullat emocionalment davant d’algú ja no tens opció a fer-ho físicament… només funciona a l’inrevés. Intentava trobar la serenor suficient per recompondre’s a partir dels trossets que li quedaven, fent-ho sense deixar de caminar, sense deixar de somriure, sense deixar d’estimar… però anar d’un cantó a l’altre no l’ajudava gens. Tenia la sensació d’haver perdut les arrels, de estar permanentment fora de lloc, de ser un estrany arreu on anava… Provisionalitat, Canvi, Itinerància… Es sentia estrany, buit, mancat de idees, atrapat en una boira espessa que no el deixava veure, esperant la màgica arribada d’algú que donés sentit als seus dies, i obsessionant-se cada cop més amb la solitud… I continuava en el mateix punt mort, ni una sola línia aprofitable pel blog… S’aixecà a buscar una copa de vi. I desprès una altra. I una altra… i encara algunes més, ja no sabia quantes… En mig dels vapors etílics no era capaç de construir frases, només paraules: mandarina, estel, cor, local… tenia la sensació de buscar una paraula que no aconseguia trobar, però estava segur que la reconeixeria quan la veiés… Va pensar en cercar la inspiració en la música. Alguna melodia tranquil·la, suau, però capaç d’omplir l’ambient… una música que el pogués transportar cap al paradís, cap al somni. Va escollir Rachmaninov. S’assegué en el sofà. Tancà els ulls i deixà que la música l’envoltés, li penetrés per tots els seus porus… i començà a volar… Una sala de concerts, un piano, ella tocava, ell escoltava… una altra sala, un altre piano, una altra ella tocava, ell seguia escoltant… Provisionalitat, Canvi, Itinerància… Nòmada! això, nòmada física i emocionalment.

Anuncis

2 thoughts on “Nòmada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s