L’anunci

anunciDivendres tarda. Vaig arribar a casa aviat, com quasi tots els divendres.  Estava cansat, a la feina havia estat una setmana molt dura, molt intensa. I a més, havien acomiadat a la Marta sense contemplacions… era terrible… però estava segur que se’n sortiria, era molt bona professional… Vaig pensar en tot el que havia fet durant aquella setmana: treballar, treballar i treballar… res més! La reflexió em va posar de mal humor. Quina merda! Em vaig preparar un gintònic. Encara que no m’agradava gens beure sol necessitava “ofegar les penes”… i el gintònic em va semblar una bona opció. Si ets pena, morir ofegat en un gintònic deu ser més divertit que morir ofegat al mar…  Vaig posar la radio. Sonava Adele.

Sobre la taula del petit estudi hi havia un diari. No recordava d’on havia sortit ¿L’hauria portat ella? Avui en lloc d’explicar-li el meu dia al presentador del telenotícies li explicaria a una morena sensacional que sortia, més aviat amb poca roba, a la contraportada del diari. Es deia Anuska.

– Saps Anuska, decididament això de fullejar un diari és molt millor que llegir-lo en una pantalla.

Ella no va respondre.

– Em sedueix més llegir un diari en paper que en una trista i freda pantalla d’ordinador, no creus?. De la mateixa manera que és més romàntic escriure una carta que enviar un correu electrònic, parlar cara a cara en lloc de fer-ho mitjançant un xat o posar un anunci que escriure en el mur del Facebook… – vaig comentar mirant en direcció al diari.

Anuska seguia sense dir res. Ni tan sols parpellejava. Realment, si ho hagués fet, jo hauria patit un ensurt de mort. Em vaig quedar en silenci. Dins el meu cap ressonaven les darreres paraules que havia pronunciat: “…o posar un anunci que escriure en el mur del Facebook…”. De sobte em va semblar una idea tremendament boixa i romàntica posar un anunci adreçat a una persona desconeguda… em recordava les pel·lícules de Sherlock Holmes que veia quan era un nen…

Vaig començar a escriure’l en un paper. Desprès d’uns minuts el tenia a punt. Vaig telefonar al diari El Diari, que era el que tenia la secció d’anuncis més extensa de la ciutat. Es va engegar una locució automàtica d’aquelles a les que mai els hi feia cas, dons sempre m’esperava a que alguna veu provinent d’un humà, i no d’una màquina, m’atengués. Aquest cop no va ser diferent.

– Diari El Diari en què puc ajudar-lo? – digué una veu masculina amb to molt greu.

Vull posar un anunci – vaig contestar-li a la veu.

– Sap que ho pot fer per Internet?

– Sí, ho sé, però no vull fer-ho per Internet, m’agrada més fer-ho així.

– Com vulgui, li passo amb la secció d’anuncis.

Llavors va començar a sonar la típica musiqueta de so metàl·lic que acabes odiant perquè són tres notes que es van repetint “ad infinitum”, i això no hi ha persona humana que ho aguanti. Quan portava uns trenta segons, deu n’hi do, es va interrompre de sobte i vaig escoltar la veu d’una noia.

– Secció d’anuncis, en que el puc ajudar?

Vaig pensar que en aquell diari tenien obsessió per ajudar…

– Voldria posar un anunci.

– Perquè aparegui en la edició digital, en la de paper o en les dues?

– Només vull que aparegui en l’edició en paper.

– Aquesta setmana tenim una oferta que si el posa en l’edició digital i té més de vint-i-cinc paraules li fem el cinquanta per cent de descompte per posar-lo també en paper.

– No, ja li he dit que només vull que aparegui en l’edició en paper – li vaig respondre.

– Com vulgui. A quina categoria ha d’aparèixer?

– Quines categories té?

– Immobiliària, motor, ofertes de feina i diversos.

– Dons el posaré a diversos.

– Molt bé – va dir – Si es tan amable de dictar-me’l…

“Cor busca imaginació i màgia – vaig dir-li.

Es va fer el silenci. Em va semblar un silenci molt llarg.

– I ja està? – va preguntar de sobte la noia.

– Sí, ja està, és això el que vull posar. Quan em costarà?

– I no posa un telèfon o una direcció de correu electrònic perquè contactin amb vostè? – em preguntà ella.

– No, no cal.

– N’està segur? – va insistir.

– Sí, n’estic segur – vaig respondre amb parsimònia.

– No ho entenc.

– No ha d’entendre res vostè senyoreta, només faci el que li dic i ja en hi haurà prou. Insisteixo, quan em costarà?

– Bé, si això és tot l’anunci…

– Sí, això és tot – vaig dir pujant una mica el to de veu perquè tanta insistència em treia de polleguera.

– Deixi’m que li digui que s’equivoca.

– Què diu? No li deixo, què s’ha cregut! Contesti’m el que li pregunto! – vaig dir-li quasi cridant.

– No es posi així, només volia ajudar…

– Dons no necessito la seva ajuda. Me’n surto tot sol.

– El contingut de l’anunci no diu això – va respondre ella.

Perplex, em vaig quedar mirant fixament el telèfon. Estava furiós. Qui es pensava que era per discutir-me el que li deia! Vaig començar a contar mentalment fins a vint. Si parlava abans segur que diria alguna cosa de la que m’hauria de penedir. El desvergonyiment de les seves paraules, aquella seguretat en pronunciar-les, la tranquil·la insolència que mostrava quan parlava em va impressionar. En el fons suposo que jo creia que podia tenir raó en el que m’havia dit… i això feia mal.

– No crec que li paguin per discutir les peticions que li fan els clients, senyoreta – li vaig dir bastant més calmat.

– No, no em paguen per això, però no li cobraré més pels meus consells – em va respondre -. Pel nombre de paraules li toca el mínim, i fins i tot podria posar-ne més pel mateix preu, però suposo que també em dirà que no, oi?

– Exacte – vaig contestar.

– Llavors depèn dels dies que vulgui que surti l’anunci.

Aquella pregunta em va descol·locar, perquè era un aspecte en el que no hi havia pensat.

– Li preguntava que quants dies vol que aparegui el seu anunci – va dir posant molt d’èmfasi al pronunciar les dues darreres paraules.

– Dons voldria que sortís durant, diguem… posem un mes – vaig dir-li sense molta convicció.

– N’està segur?

– Au! Tornem-hi!, és que sempre ha de dubtar del que li dic? – li vaig respondre una mica malhumorat.

– No s’enfadi, no s’enfadi, que jo tot ho faig a fi de bé… Tan laborables com festius?

Vaig dubtar un moment, però finalment vaig dir que sí.

– Miraré si estem a temps que surti demà.

Va tornar a sonar aquella musiqueta insuportable del principi. Passats uns minuts, vaig tornar a escoltar la seva veu dient:

– Hem arribat a temps. Podrà sortir demà.

– Molt bé! – vaig contestar -, i finalment que em costarà?

– Dons seran 181 euros.

Li vaig donar el número de la meva targeta de crèdit per tal que fes el càrrec.

L’endemà, el primer que vaig fer va ser anar a comprar el diari i mirar la secció d’anuncis. Allà estava. Una esgarrifança em va recórrer tot el cos… em sentia com un nen a l’inici d’una gran aventura. Ara només quedava esperar…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s