La tanca

TancaEra un diumenge al matí en el que no hi havia cap núvol al cel i en el que el sol ja començava a acaronar suaument la pell. Eren els tímids principis de la primavera. En Francesc estava passejant tranquil·lament pel centre de la ciutat quan, al passar pel davant d’una d’aquestes tanques publicitàries que en una cadència determinada canvien d’anunci, li va semblar escoltar una veu que el cridava pel seu nom: Francesc! Es va aturar i va mirar al seu voltant. No hi havia ningú que li prestés atenció. Va mirar amunt, a les finestres dels edificis, però tampoc. Llavors la tornà a sentir: Francesc! Li va semblar que venia de la tanca, però això era del tot impossible. Es va quedar mirant fixament la tanca publicitària. Llavors canvià l’anunci i aparegué un text on es llegia:

“Tu peor batalla es entre lo que sabes y lo que sientes”

Tenia la sensació que el missatge havia cridat el seu nom justament perquè el llegís… I ara estava aturat davant la tanca llegint-lo. No sabia què volien vendre… El va llegir vàries vegades i va intentar trobar algun detall, alguna pista que li indiqués de quina campanya publicitària es tractava. De sobte tornà a canviar l’anunci de la tanca. Aquest cop va aparèixer el següent text:

“A veces el problema es que tu corazón no quiere admitir lo que tu mente ya sabe”

Quedà molt perplex. Aquelles frases… Va tornar a mirar al seu voltant esperant trobar alguna resposta. La gent semblava aliena al que deia la tanca. Ningú reparava en ella… ni en ell. L’activitat al seu voltant era absolutament normal. Va mirar en totes direccions, cercant algun indici de no sabia ben bé què… Estaria somiant? No, no somiava… Qui li parlava? S’estava tornant paranoic? En una altre moment potser no s’hagués fixat en aquell anunci, però pocs dies enrere havia començat a patir una aferrissada lluita interior entre el que sentia i el que pensava, i l’ordre en aquella guerra era no fer presoners… Sabia que s’havia acabat, si es que algun cop va existir realment, però es negava a reconèixer-ho, s’enganyava conscientment a si mateix i vivia en un somni, el somni perfecte, però somni al cap i a la fi… Aquell anunci era un senyal? Li deia el destí que ja n’hi havia prou de viure flirtejant amb l’impossible? Tot d’una va veure clar que havia arribat l’hora de prendre alguna decisió, sense pensar en danys col·laterals… Podia estar esperant eternament un miracle? En el fons, es sentia afortunat. El que havia viscut sempre ho portaria a la seva motxilla i, ara mateix, semblava irrepetible… És el que tenen els somnis, distorsionen les sensacions i les magnifiquen… Va tornar a canviar l’anunci. Aquest cop va sortir la imatge d’un cotxe, un Ferrari, amb una dona espectacular asseguda al capó.

“Renunciaries al teus somnis?”

Moments de dubte, moments d’inseguretat que li provocaven sensació de mareig… I això? A què venia ara això? Tenia clar quin era el seu somni, el vivia, però li semblava fora del seu abast… Renunciar-hi? Fina ara li havia semblat un verb inconjugable… no era qüestió de renunciar a res, però es sentia instal·lat en una gran muntanya russa emocional des de feia massa temps. Què hi tenien a veure la noia i el Ferrari amb tot allò? Sentia el que pensava o pensava el que sentia? L’estava devorant el seu somni? El seu cap li deia que calia deixar enrere somnis impossibles i començar a construir una nova realitat. Mirava la tanca sense veure-la, i no se’n adonà que les frases que l’havien fet aturar tornaven a aparèixer… Un nen que corria darrera una pilota li va donar un cop en una cama i el va tornar a la realitat d’aquell diumenge.

– Ves en compte que faràs mal a algú – va dir la mare d’aquell nen que li havia donat el cop – Victor, demana perdó al senyor.

– No es preocupi senyora – va replicar – tots hem estat nens algun cop…

Va decidir tornar al apartament. S’havia trasbalsat. Pensava, com sempre que passejava, pensava, de vegades potser massa… Va arribar a casa convençut que, de moment, havia de trencar qualsevol lligam. No devia veure-la més, no mentre aquella situació pogués acabar sent motiu de dolor… Era massa especial, massa important… inimaginablement important. Tenia que treure els punts suspensius, que ell mateix havia posat, per deixar-ne només un: el punt i final. En obrir la porta de l’edifici veié que hi havia cartes a la bústia. Les va agafar. Factures i propaganda. Anava a llençar el que era propaganda quan una li va cridar l’atenció. Es tractava d’una mena de tríptic. Hi havia una frase a la portada:

“Tu peor batalla es entre lo que sabes y lo que sientes”

Sorprès, va obrir-lo.

“A veces el problema es que tu corazón no quiere admitir lo que tu mente ya sabe”

Molt nerviós el va desplegar sencer.

“Madame Du Breuil ha hecho desaparecer el conflicto… tu corazón y tu mente siempre de acuerdo… lo sano puede ser exquisito… ¿Desayuno? Madame Du Breuil”

En la seva cara es va dibuixar un tímid somriure. El neguit va desaparèixer. Tenia una sensació de ridícul tremenda, mira que creure que la tanca podia parlar-li…Va pensar en el Ferrari, va pensar en ella… Moments de pausa… Té sentit renunciar a un somni? Però, què és un somni? Quelcom que ens dibuixa un camí, que dóna sentit al que fem, que ens acompanya, que ens fa fer millor les coses? Va pensar que deixaria que fos el somni qui renunciés a ell…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s