Punt i final?

interrogantEm va venir al cap el títol d’una antiga cançó de Los Módulos: Todo tiene su fin. Cada cop feia més mal. Tenia l’amarga impressió que no podria suportar-ho massa més. A mesura que passava el temps els records se’m feien més presents, i el dolor semblava més gran. Finalment, i molt enrabiat, vaig decidir tirar la tovallola… Vaig marxar amb el cap cot. Vaig asseurem en un banc. Estava enfadat, molt enfadat… Enfadat amb mi, enfadat amb els altres, enfadat amb el món sencer, però sobretot amb mi… Ho havia intentat però no me’n havia sortit… havia anat paulatinament a pitjor des que va començar, i ara ja no podia suportar el dolor que em produïa, era massa fort, massa constant, no desapareixia mai, sempre estava amb mi… Ho havia intentat i havia perdut, potser ho vaig tenir a tocar, potser vaig ser massa impacient, o massa innocent, potser no vaig fer cas… però de ben segur no en vaig saber prou… Vaig reconèixer els senyals massa tard…

Tot té el seu final, i tenia la sensació que aquell podia ser el meu… Sí, tot final pot ser l’inici d’una nova etapa plena de noves experiències, de vivències diferents… sí, però em sentia sense gaires forces per tornar a començar de nou, havia perdut la fe en mi mateix, ja no tenia aquella il·lusió d’abans… m’havia deixat tocat, em sentia trencat per dins. I una paraula que em feia por, molta por… quasi pànic: edat. No era molt racional, ho sé, però ho sentia així. No podia esborrar aquest pensament… Vaig despullar-me i vaig posar-me sota la dutxa… l’aigua calenta caient-me pel cos em donava una sensació de treva, de benestar momentani, de falsa superació… Infinitat d’imatges em venien a la memòria. Més que tractar-se d’una pel·lícula eren una successió de moments moltes vegades inconnexos, de bons moments, de mals moments… de moments on hi havia vida, ganes, il·lusió… perquè, més enllà de saber-ne o no, sempre ho havia viscut amb passió, amb intensitat… sempre ho havia donat tot, de vegades potser massa… I, com si d’un martell es tractés, hi havia un pensament que em copejava sense parar: el darrer, el darrer cop que havia assolit l’objectiu, la darrera celebració… perquè, en aquests moments, tenia la sensació que podia haver estat l’última, no sabia si n’hi haurien més… i aquesta sensació em torturava, m’enfonsava… ja no tornaria a ser qui havia estat, mai més… hauria d’assumir-ho. Tot té la seva fi i cal adonar-se’n abans que la realitat s’encarregui de, cruelment, recordar-t’ho. Es pot no voler veure, es pot intentar allargar, però hi ha camins sense retorn…

Desprès de la dutxa vaig vestir-me amb roba de carrer, vaig fer una darrera ullada al vell vestidor i, coixejant ostensiblement, vaig tornar al camp a veure com acabava el partit. Potser, a partir d’ara, hauria de viure els partits des de la banda. El meu genoll tenia la darrera paraula… Perquè parlava de futbol… o no?

Advertisements

2 thoughts on “Punt i final?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s