Double bogey: l’altra cara

Còpia de Golf-verde– Et trucaré – em va dir.

Vaig assentir amb el cap sense dir res i li vaig obrir la porta. Se’n va anar. Quan va tancar la porta darrera seu sabia que no em trucaria…  però sempre em quedaria el record dels preliminars, em quedarien totes les emocions que havia gaudit amb el pensament, els preparatius d’aquella nit… potser estava ja massa acostumada a ser un pla be i per això em resignava…

Havia estat una cita estranya. Malgrat els anys que feia que el coneixia no em vaig atrevir a ser jo mateixa, per por a ferir-lo… a ell potser també va passar-li el mateix, i suposo que tots dos vàrem ser massa considerats per dir el que realment sentíem, el que realment pensàvem… El cert és que m’havia il·lusionat com feia temps que no em passava… Em vaig posar nerviosa com una joveneta, i vaig sentir aquella d’emoció que et fa robar-li temps a la rutina diària per dedicar-te’l en a tu , i no et costa gens pensar quina roba et posaràs, i no et fa mandra maquillar-te, pentinar-te… tot plegat buscant aquell punt de provocació que troba l’equilibri entre l’atreviment i la vulgaritat…. Havia planejat el sopar, senzill, suau, però alhora amb un toc de distinció. Volia que tot fos perfecte: la decoració de la taula, el racó on faríem la sobretaula i prendríem una copa, la llum, la música… suau i romàntica… Tot per l’èxit de la cita. Volia tenir-ho tot tan previst que estava matant l’espontaneïtat, no me’n adonava que havia deixat de ser jo mateixa…

I va marxar… no entenia el que havia passat… probablement havia estat culpa meva, com d’altres vegades… Havia fet alguna cosa malament? Havia dit quelcom que no tocava? No havia estat prou sensible a les seves reaccions? Ja no era una nena i em trobava molt poc atractiva, em sentia massa imperfecte, a vegades fora de lloc… això em preocupava, em preocupava no tornar a ser objecte de desig de ningú, em preocupava perquè em veia impotent… tan sols em quedava assistir impassible a la constatació del pas del temps… Aquella nit necessitava més que mai, sentir-me desitjada, deixar-me anar, caure extasiada, perdre el coneixement amb ell, tenir al mateix temps ganes de riure i de plorar, sentir l’emoció de lo prohibit, sentir passió per la vida…

Em vaig asseure al terra, en una cantonada del menjador. Les cames flexionades, agafant-me-les amb els braços, el meu cap entre els genolls… encara sonava la música que havia preparat, sonava i se’m clavava com si d’una daga es tractés, em feia mal, molt mal escoltar aquella música però, al mateix temps, no podia deixar de fer-ho, simplement volia escoltar-la, entendre les paraules, que m’evoquessin records passats, que em conquerís la nostàlgia, encara que això fes molt mal… I a tot això demà per la tarda, de fet avui!, arribarien els nens… bé, potser ja no tant nens, i havia d’estar pletòrica, hauria de dibuixar-me el millor dels somriures, empassar-me totes les llàgrimes i tristors… i ser divertida, comprensiva, dialogant, mare… poc a poc el cor s’endureix i s’aprèn a fingir, a fingir per sobreviure…

Però jo era forta, molt forta, sempre ho havia estat, i tan sols necessitava cinc minuts per recuperar-me, per retrobar la il·lusió, per tornar a tenir ganes de viure, per deixar de sentir pena de mi mateixa… però també sabia que aquells cinc minuts es farien llargs, molt llargs, i que les llàgrimes envairien els meus ulls, i que arribaria un punt en el que quasi tiraria la tovallola, quasi… no era el primer cop que em sentia així, me’n sortiria, sabia què calia fer, què calia esperar… La música no deixava de sonar… “Total eclipse of the heart”… no deixava de fer-me mal, estava a punt de tocar fons, de poder agafar impuls com quan arribes al fons d’una piscina, necessitava pocs segons més, necessitava explotar… i de sobte mil llàgrimes van aparèixer sense avisar, i em vaig a posar a plorar com una nena petita que ha perdut el seu peluix més preuat… la caiguda s’havia acabat.

Vaig aixecar-me lentament i vaig anar a mirar-me al mirall del rebedor. Deu meu! l’ombra d’ulls s’havia barallat amb el rímel i el pintallavis amb el maquillatge. No estava molt clar qui havia guanyat… Em vaig treure la roba i em vaig  posar sota la dutxa una bona estona. L’endemà em posaria la samarreta de ho tinc tot controlat, els texans de jo puc amb tot, les sandàlies de no passa res estic bé i amb maquillaria amb el somriure perfecte. Al final, com diu la cançó d’en Serrat :

Mas no ha de volver la cara, pues la vida es senda rara: en la vida todo es ir

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s