Els amants del temps

acantilado– Avi, avi! Expliqui’ns el conte dels viatgers en el temps, que l’Alexia no el coneix – va dir el Roger.

– Bé, us l’explicaré, però no és cap conte, és una llegenda molt antiga que em va explicar el meu avi, i hi ha qui diu que és del tot certa.

L’avi es va asseure al costat dels nens i va començar a explicar la historia.

– Dons aquesta llegenda explica que fa molt i molt temps hi havia dos joves, la Shanuk i l’Ohani, que es van enamorar perdudament l’un de l’altre. Tots dos vivien al mateix poblat i es coneixien pràcticament des de sempre però, de sobte, un dia se’n van adonar que estaven bojament enamorats. Però hi havia un problema. La Shanuk estava casada.

– Oh! – va dir l’Alexia.

– Estava casada amb un home ric, poderós, autoritari, molt recte, que no hagués acceptat mai sense lluitar que la seva dona el deixés per un altre. A més l’Ohani no tenia molts diners, treballava al camp, i venia d’una família molt humil… Però el seu amor era tan gran que no podien estar l’un sense l’altre, i es veien d’amagat totes les estones que podien, perquè tots dos sabien que, sense l’altre, la seva vida no tenia sentit. Una nit van trobar-se en un penya-segat que hi havia sortint del poble. Havien decidit que si no podien viure junts moririen junts. Volien acabar amb les seves vides en aquell penya-segat i que el mar es convertís en la casa de tots dos. Era una nit fosca, molt fosca, no hi havia ni un sol estel. Els núvols els tapaven tots. Es menjaven l’un a l’altre a petons, perquè sabien que era el darrer cop que estarien junts. Es van jurar amor més enllà de la mort, van agafar-se de la mà i es van dirigir cap on desapareixien les roques.

L’Alexia escoltava atentament amb la boca completament oberta.

– Just abans d’arribar-hi – va continuar l’avi – la lluna els va venir a veure. Es va obrir pas per entremig dels núvols i la llum d’una magnífica lluna plena els il·luminà. Sorpresos per aquest canvi sobtat, els dos, al mateix temps, van mirar directament a la lluna. Només van ser uns pocs segons. Desprès van reprendre el seu camí cap a la mort. Van saltar agafats de la mà.

– No! – va cridar l’Alexia tapant-se la boca.

– La llegenda diu que la lluna, en veure com d’enamorats estaven els dos joves, va fer que el seu desig d’amor etern es convertís en realitat. I per axiò, en aquells pocs segons que tots dos van mirar-la, els hi va donar el poder de la reencarnació.

– Què és la reencarnació? – va preguntar l’Alexia.

– Reencarnar-se vol dir que les persones, un cop morim, tornem a néixer més tard ocupant un altre cos diferent al que teníem, encara que no recordem res de les nostres vides anteriors. 

– Ah! – va exclamar l’Alexia.

– I a partir d’aquell moment – va continuar l’avi – els dos amants es reencarnen simultàniament amb l’únic objectiu de tornar-se a trobar i poder estar junts. I cada cop que tornen a néixer es busquen fins a trobar-se… i s’estimen, s’estimen en cadascuna de les seves vides com si fos la primera vegada.

– Però si no recorden les vides anteriors, com saben que tenen que buscar-se? Com es reconeixen?

– És el destí qui els guia perquè es trobin. No recorden els detalls de les seves vides anteriors, però quan es veuen alguna cosa es dispara en el seu interior que els fa adonar de l’amor i la passió que senten l’un per l’altre. L’atracció entre ells es irresistible.

– I quan es troben es casen?

– No sempre, perquè a vegades quan es troben l’un o tots dos ja ho estan. Han mantingut tota mena de relacions. Han sigut marit i muller, han estat amants, amics… però sempre, per sobre de tot, s’han estimat amb tota la passió que han estat capaços.

– I moren sempre junts? – preguntà l’Alexia.

– No, no necessàriament. Una cosa que no poden fer, perquè perdrien el poder que els va donar la lluna, es suïcidar-se. Si un mor, l’altre ha de continuar amb la seva vida i esperar que el destí se’l emporti, però no pot matar-se perquè llavors mai més tornaria a néixer.

– Avi, vostè sempre diu que aquesta historia es certa, oi?

Jo sé que és veritat – va respondre l’avi mentre se li dibuixava un somriure…

Advertisements

3 thoughts on “Els amants del temps

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s