Inèrcia

pies corriendoVa decidir que havia d’anar córrer. Es va posar un pantaló curt i una samarreta, i va calçar-se les sabatilles esportives. Música, necessitava música i no trobava l’iPod… on dimonis devia haver-lo posat? Ah! Allà estava, a la cuina… bon lloc. Va agafar les claus i sortí al carrer. Tancà la porta i començà a córrer. Llavors va sonar el mòbil. La pantalla es va il·luminar. Un nom paperejava a la pantalla. Però ell ja havia marxat. No va veure la trucada. Finalment el mòbil va callar…

Va començar a córrer carrer avall. Sonava The Bongo Song… sempre havia necessitat música “canyera” per córrer, i aquesta era una de les seves preferides. Cinc-cents metres. Volia esgotar-se, volia quedar sense forces, volia que el cos guanyés, encara que fos per un sol cop, a la ment… Necessitava apartar tots aquells pensaments, totes aquelles visions de tristor i desolació… Corria i corria en un intent de deixar ràpidament enrere el present, tractant d’arribar abans al futur, al seu futur, corria… per perseguir els seus somnis? Quatre-cents metres. I queia, i s’aixecava, i tornava a caure, i s’aixecava de nou… però cada cop era més difícil mantenir-se dret, equilibrat, sensat… Fugia d’ell mateix, dels seus fantasmes, fugia d’un món ple d’amargura, de dolor, de ràbia… Necessitava llum, no era capaç de veure res, feia massa temps que vivia en la foscor, en una foscor que li feia por, que el paralitzava, una foscor que el martiritzava, que li resultava angoixant, despietada amb ell i amb tot el que estimava… però estava segur que allà fora podia tenir una oportunitat, allà fora podia il·luminar-lo la llum que donés sentit a tot plegat… Tres-cents metres. I per això corria, per això i per mil coses més… per aquell petó que no va donar, per la carícia que no va rebre, per una paraula que no va dir, per aquell somni que no es va fer realitat, per les llàgrimes que mai va plorar, per aquell somriure que no va veure, per aquella cançó que no va ballar… Dos-cents metres. Ja havia enfilat la pujada del carrer sense asfaltar que el portava directament a la carretera. Un pastor alemany es va posar a bordar quan passava per davant de la casa on era… ell no el va escoltar, portava la música massa alta, i el seu cap estava molt lluny d’allà, navegant pel seu passat, bussejant entre vells records, descobrint preguntes que s’havien quedat sense resposta… Cent metres. Ara li semblava que tot havia anat a massa velocitat, tenia la sensació que no havia assaborit prou molts moments que ho mereixien… havia estat ocupat en construir una vida estàndard, en lluitar per aconseguir una enganyosa estabilitat artificial i s’havia oblidat de viure, de gaudir dels moments, havia oblidat el que era deixar-se anar i entregar-se a algú… Cinquanta metres. Va passar per davant del forn. Una dona sortia amb dues barres de pa. L’havia vist moltes vegades i sempre li havia cridat l’atenció. Era molt guapa i, per sobre de tot, destacava el seu somriure, que ell qualificava d’hipnòtica. Però també li cridava l’atenció la seva manera de caminar, un moviment que no podia definir, que no podia descriure amb paraules, calia veure’l… Més d‘un cop havia pensat en dir-li alguna cosa, però mai s’havia atrevit… pensava que segurament estaria casada, una dona així… Deu metres. Va passar per davant de la casa del llimoner, aquella casa que tan li agradava i que va estar a punt, a punt de comprar. L’operació no va sortir bé i li van prendre, la seva oferta no va ser la millor li van dir… Sempre que passava corrent per davant agafava una llimona, i aquest cop no va ser una excepció, les sentia com seves, havia estat tan a punt…  

Va arribar al costat de la carretera. Passaven bastants cotxes, tots molt ràpid. Va decidir jugar-se-la i creuar sense mirar. Mai li havia tocat la loteria… i confiava que seguís sent així. Un núvol va desaparèixer i la lluna plena va il·luminar l’escena. Ell ja no va veure la lluna.

Anuncis

3 thoughts on “Inèrcia

  1. He seguido cada paso de tu personaje, al ritmo del Bongo song… y he deseado que se diese cuenta a tiempo y frenase su angustiosa carrera hacia ninguna parte.
    Es triste que alguien se pierda la salida de la luna

    • Si, tu comentario se ha “traducido” perfectamente… y estoy de acuerdo contigo en que nadie debería perderse el espectáculo que es contemplar la luna, aunque a veces hay situaciones que pueden envolver tanto que dificultan ver más allá…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s