Double bogey

Golf-verdeNo tenia ganes de quedar-me a passar la nit allà, no desprès de com havia anat tot. No desprès de com m’havia sentit. No desprès d’haver mentit… no em sentia amb forces. Li vaig dir que me’n volia anar. Va semblar entendre-ho, encara que dies més tard me’n adonà que no havia estat així.

–          Et trucaré – vaig dir-li.

Ella va assentir amb el cap sense pronunciar paraula i em va obrir la porta de casa seva. Vaig anar cap on havia aparcat el cotxe. Feia fred, hi havia un cel ple d’estels, però feia molt fred. L’hivern… no hi havia lluna… Vaig enfilar cap a casa. L’hotel amb el rètol de lletres blaves era la meva referència que sempre em guiava pel camí correcte i, al veure’l, el pols i el cor se m’acceleraven…

HI havia poc trànsit, era ja ben entrada la matinada. A la radio del cotxe sonava The rising. Dins el meu cap bullien molts pensaments. No podia fer desaparèixer la sensació de fracàs, de buit, de desànim que m’envaïa des de feia uns minuts. I feia mal, molt mal… sentia un dolor interior que, poc a poc però inexorablement, s’anava instal·lant per tot el meu cos… la tristor m’abraçava i en feia seva… M’ofegava, no podia respirar, semblava que em faltés l’aire. Havien tornat els fantasmes del passat que semblaven morts per sempre més. Però no, no estaven morts, tan sols adormits… Tornaven desafiant-me amb les seves amenaces… altius, despietats, mesquins… I jo, jo em sentia cada cop més petit, més derrotat, més vulnerable, més res… i, com un vaixell que va a la deriva, em veia en mans d’un destí incert i capritxós que era incapaç de controlar i de preveure. I llavors apareixien les excuses, les excuses perversament salvadores, que em produïen la sensació que tot estava sota control, que tot era lògic, que no calia preocupar-se… Era com un bàlsam que m’aplicava per calmar el dolor però que, realment, només feia això: calmar, no curava.

Vaig intentar tranquil·litzar-me i pensar amb claredat. La situació em va recordar la historia que m’havia explicat, feia poc, una bona amiga que és una gran apassionada del golf. Em va parlar d’un jugador a qui anomenaven “Mister Hyde”. Ho feia tot bé fins que arribava al green. Tenia una bona sortida des del tee, amb un swing perfecte i amb la potencia adient en cada moment. La seva bola acostumava sempre a agafar carrer. A més, sabia “llegir” com ningú el que li “deien” les condicions atmosfèriques i l’estat del terreny. Resultat: sempre un dels millors approach…

Però hi havia un canvi radical quan arribava al green i tenia el forat a tocar. Llavors es transformava, i es convertia en un jugador mediocre, que fallava la majoria de cops i que podia perdre fàcilment l’avantatge aconseguit abans. Era com si al veure’s prop del final li entrés pànic escènic, i es deixés portar per la por, per la por a fallar, per la por a fer el ridícul, per la por a no estar a l’alçada… i acabava fallant, fent el ridícul i no estan a l’alçada. Dons així mateix em veia jo en aquells moments… Sí, m’identificava amb aquell jugador que estava plantat damunt el green, sol, mirant de tu a tu aquell petit forat, examinant-lo, estudiant tots els seus detalls i que, malgrat tot, “suava tinta” per fer que la bola entrés. Em veia reflectit en aquell Mr. Hyde que intentava aguantar com podia la pressió, una pressió que tan sols existia dins el seu cap, que feia que fallés cop rere cop… El meu pànic escènic em segrestava el pensament i em paralitzava. Pel meu cap desfilaven infinitat d’imatges que jo intentava allunyar i esborrar sense èxit, i mentre m’obsessionava amb això, no em concentrava en el que realment m’importava, en el que realment volia… Una vegada i una altra intentava ordenar els meus pensaments, procurava fer desaparèixer pors i angoixes, però amb resultats poc satisfactoris…

Tot d’una me’n vaig adonar que estava fugint, que no mirava enrere perquè em feia massa por, que no volia afrontar els problemes i els intentava esquivar… però cada cop tenia menys lloc per respirar…. Perquè fugia? Perquè no parar-se i enfrontar-se al que vingués? La vida no és pura matemàtica… Llavors me’n adonà que, efectivament, estava fugint, però fugint també en sentit literal! “Però si jo anava cap a casa i estic en mig d’una autopista…”, vaig pensar. No m’era familiar, i estava gairebé deserta si no fos per algun camió que passava de tant en tant. Vaig mirar l’hora. Un quart de set del matí. On estava? On havia anat a parar? Vaig buscar algun senyal, alguna indicació que em pogués donar una idea d’on em trobava. Uns metres més enllà hi havia rètol de senyalització. Encara no el podia llegir bé, però hi havia alguna cosa estranya… “Le Boulou 3”, vaig llegir… Havia creuat la frontera!!! Efectivament fugia, en tots els sentits. En sortir de l’autopista em vaig aturar. Mil imatges en un segon… Mil pensaments barrejats… Vaig donar un fort cop al volant i em vaig dir a mi mateix que no podia ser. Jo era més fort que tot allò. En uns segons estava desfent el camí que m’havia portat fins allà.

Anuncis

5 thoughts on “Double bogey

  1. Me ha gustado mucho tu Post Fredi.Tu personaje en el último momento recula y no quiere dejares llevara por el miedo y la inercia.
    Muchas veces los seres humanos nos encontramos con ese obstáculo que no dificulta conseguir las cosas que queremos de verdad, por un montón de razones y sin duda alguna vencer ese miedo DESNUDARSE y enfrentarse a él es la mejor manera de vencerlo y permitirnos conseguir lo que nos hace realmente feliz. Enhorabuena y un abrazo.

    • Gracias, me alegra que te haya gustado. Siempre he creido que somos capaces de superar más situaciones adversas de las que nostros mismos pensamos, y cuando nos damos cuenta de ello, como mi personaje en el relato, guardas el miedo en el baul y a por ello!!!
      Un abrazo

  2. Muy buen volantazo, Frederic. Aunque he tenido algunos problemillas al estar en catalán… Mi capacidad de comprender disminuye cuando se aleja del castellano, aunque lo entiendo bastante bien.

    • Muchas gracias Toya! Respecto a lo del idioma, en el menú puse un enlace a una traducción automática que, aunque son como son, siempre ayudan un poco… cada historia que publico tiene un origen real que me determina el idioma con la que la escribo… mi vida tiene varios…

      Un abrazo

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s