Amor anònim

barra de barVaig entrar al bar per fer temps. Havia quedat amb un amic de la infantessa. Necessitava parlar amb algú. Ell era com el meu germà, una persona amb la que sempre podia contar-hi, encara que fes molt temps, com ara, que no sabíem res l’un de l’altre. Vaig demanar una cervesa. Hi havia una pianista al local. Tocava Hooked on a feeling… Passats uns minuts, quasi sense voler, vaig escoltar la conversa de dues dones que hi havia al meu costat. Parlaven d’un amic comú: el Victor. Pel que deien, estava bojament enamorat d’una noia, la Marta, però no s’atrevia a dir-li. Mai li havia insinuat res que li pogués donar a entendre el que ell sentia. Segons elles, era una dona atractiva, intel·ligent, i amb un cert èxit en l’aspecte laboral. La conversa girava al voltant dels motius del comportament d’en Victor: timidesa, introversió, inseguretat,… Comentaven que el Victor s’havia resignat a conviure amb la tristor que produeix saber que no compartiràs els teus sentiments amb la persona que estimes. Sembla que s’havia obsessionat amb ella fins al punt que n’hi depenia la felicitat, i havia acabat tancant-se en un món massa petit, sense obrir-se a d’altres oportunitats per no saber-les o, potser, no voler-les veure

Totes aquelles paraules em sonaven properes… Jo també havia estimat en la distància, en la distància del que creu que l’altra persona és superior, del que pensa que ella el veu insignificant, del que es sent transparent… Havia estimat des del silenci de qui no es capaç d’expressar els seus sentiments i, com el Victor, havia sentit la tristor i el dolor que aquesta situació provocaven. Motiu: la por. La por al fracàs, la por a tenir una resposta negativa, la por al rebuig… una por irracional, malaltissa, angoixant, que et fa defugir qualsevol mena de situació que pugui provocar un conflicte emocional… Tot d’una em vingué al cap una reflexió que mai abans m’havia fet: la de l’amor anònim, estimar en soledat. Perquè quan algú estima des de l’anonimat és segur que no demana res a canvi, que no espera res de l’altra. És un amor en estat pur, totalment immaterial, quasi perfecte… Aprens a sentir-te bé pel sol fet de veure la persona que desitges. Aprens a retenir en la memòria instants, sovint fugaços, que el record els transforma en eterns. Aprens a estimar en silenci. Aprens a patir en solitari. Però aquesta felicitat és un miratge, i acabes compadint-te de tu mateix… De repent vaig sentir la veu del cambrer.

–          Com? – vaig preguntar.

Ah! que ja tancaven… Llavors me’n adonà que estava sol a la barra. Estranyat vaig preguntar al cambrer per les dues dones que havien estat parlant al meu costat. El cambrer em digué que tota l’estona havia estat jo sol a la barra…

–          Però si hi havia dues dones parlant tota l’estona d’en Victor i la Marta? – vaig dir-li.

–          El Victor i la Marta, que els coneixies?

–          Dons la veritat és que no…

–          Venien cada dia al bar amb tota una colla d’amics. Al Victor li agradava la Marta amb bogeria, però mai es va decidir a declarar-se-li. Era massa tímid… un dia la Marta va tenir un accident de cotxe.

–          Oh! I va ser greu? – li vaig preguntar amb interès.

–          Va ser molt greu… ella morí al cap d’uns dies.

Aquelles paraules em van deixar glaçat.

–          Hores abans de morir va demanar que volia veure al Victor. Li va confessar que des de sempre havia estat enamorada d’ell. Poc desprès moria agafada a la seva ma…

–          Quin cop més fort!… i que se’n ha fet d’en Victor?

–          A partir de la mort de la Marta ja no va ser el mateix. Pràcticament no sortia de casa, tan sols per anar a treballar. Quasi no menjava i es va quedar en els ossos. Diuen que al cap d’uns mesos es va suïcidar, però jo sé que va morir de pena. Ell i jo teníem llargues converses, i m’havia explicat moltes coses… Mai es va perdonar no haver-li dit res a la Marta sobre els seus sentiments, i va perdre la il·lusió per viure…

Atònit pel que m’havia explicat el cambrer vaig mirar el rellotge… feia tard a la meva cita.

Anuncis

2 thoughts on “Amor anònim

  1. Las palabras más absurdas son las que nunca decimos… Las que mueren antes de nacer ¿no es cierto? Es mejor obtener una negativa que arrastrar la duda eternamente. 🙂

    • Sí, es cierto. Además vivir en la duda no es vivir… hay que arriesgarse y aceptar la realidad, sea cual sea… y a veces hasta te puede sorprender 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s